Rialc
Rao 0.27
Frondino e Brisona
Storia de l’amat Frondino e de Brisona on se contenen quatre letres de amors ab algunes cansons en frances.
1 Car es plasers d’ausir,
2 vos vull comptar e dir
3 mant bon dictat noell
4 d’un aymador isnell
5 e d’una dona gaya
6 c’ab fin’amor veraya
7 s’amon trop lialments,
8 qui per fals jutgaments
9 dels malvats envejos,
10 que fay los amadors
11 per mantes vets doler,
12 agron man desplaser
13 e mants cruels destrets,
14 si com apres veyrets
15 en lurs dictats gentils.
16 Usatges es estils
17 es d’Amors e sera
18 qu’ell’es met lay on ha
19 cor franc a luy servir,
20 e no·l pot contradir
21 estaments, ni rictats,
22 ne sens, ne paubretats,
23 ne saubers qu’el mon sia;
24 ans ha tal senyoria
25 que plus aut senyoreja
26 e·ls plus saubents garreja
27 e met en ses presos,
28 e·ls paubres sofretxos
29 ffay en rich loch amar;
30 ez axi·n volc mostrar
31 en aycest que us diray.
32 Entan, al mes de may,
33 ffuy en un gay pays,
34 on fonc per amor pris
35 us escuders valents,
36 nomnats per motas gents
37 Ffrondino, bon aman
38 ab cor gay e presan
39 ez ab paytit aver,
40 may sab gint mantener
41 bontat e gentilea;
42 ez ha sa amor tant mesa
43 en una dona pros,
44 d’aut estat e ricos,
45 a cuy dizon Brizona,
46 que·l cor e la persona
47 e tota s’antendença
48 met ab gran diligença
49 en luy servir de grat,
50 ab ferma leyaltat,
51 si co·s tany de ’man fi;
52 ez ella sens nulh si
53 l’ama ’xi carament
54 que, per lonc estament
55 que Dieus li poxes dar,
56 crey c’autr’aman pus car
57 no·l semblaria ges.
58 E car l’amar qui es
59 d’aytal domna volguts
60 es pus apercebuts
61 de far so c’Amor vol,
62 Ffrondino, qui no·s dol
63 si no cant be no fay,
64 hac talen que dalay
65 contra les Turcs anes,
66 pero que·n demandes
67 Brizona si·l playra.
68 Per que tantost ana;
69 dix axi a Brizona:
70 «Senyora prous e bona,
71 gentils, valents e gaya,
72 qu’eu am de amor veraya
73 may que la mia vida,
74 honor me vol e·m crida
75 ez Arnors me conseylla
76 que per vos, qui parella
77 non avets en valor,
78 e per la vostra amor,
79 ffassa en breu un viatge
80 per veser lo carnatge
81 que·s fara lay dels Turcs,
82 on pro castells e burchs
83 crey que veuray abatre
84 per alguns qui combatre
85 se·n van ab lor breument.
86 Per que us prech humilment
87 me fassats tal valensa
88 ques ab vostra licença
89 eu puxa lay passar
90 per honor conquistar,
91 e per far so qui·s tany
92 d’aycel qui tan presan
93 dona, com vos, servex.
94 E si be no merex
95 mon cor aver tal grat
96 de vostr’auta rictat
97 que vos lo governets,
98 ne·l tingats ne·l amets
99 ab vostra ’mistat pura,
100 ajats de mi tal cura.
101 que no m’oblidets ja;
102 car, si mon cors se·n va,
103 a vos laix tot mon cor,
104 que m’enviu lo tresor
105 de joy e d’ardimen
106 que·l vostre ris plazent
107 li dara totavia,
108 lo qual sera ma guia
109 totes vets, on qu’eu vaia;
110 car fin’amors veraya
111 me fara sovenir,
112 ses jamay departir,
113 de sa dousor pensar
114 e de vos reclamar
115 tostemps e tota hora».
116 Ayso dits, la tezora
117 de cruel desconort
118 Brisona pres tan fort,
119 e ’naxi la taylet
120 que res no·l respondet,
121 ans cuget pel cor fendre,
122 . . .
123 sus Frondino l’amat;
124 ez ell tenc abraçat
125 son gay cors dousamen
126 Brisona mout plasent,
127 e demanda li ’n do
128 que·s dones confort bo
129 e que no s’esmarris;
130 mas xascus tenc son vis
131 esfalbit, esperdut
132 e·l cor escomogut
133 per greu dolor que·ls pren,
134 ez ab gran marrimen
135 mescieron lur esgart,
136 tan trist que crey que part
137 non hac en tot lur cors
138 que dedins e defors
139 no sentis dolor gran.
140 E Brisona, ploran,
141 ab vis mout doloros,
142 ffech un plant angoxos
143 e respos enaxi:
144 «Amics dous, pus de mi
145 te vols axi lonyar
146 per honor gasanyar
147 en pahis tan londa,
148 dic te que mon cor n’a
149 doloros marrimen,
150 qui, ploran e planyen,
151 m’aucira de tristor.
152 Amics, tu as m’amor,
153 no say que·t vas sercan,
154 qu’eu tenc per tan presan
155 lo tieu cors, per ma fe,
156 que no volgra per me
157 ffessets aytal assay;
158 mas, pus vey c’a tu play
159 tal honor conquerer,
160 Dieu prec te·n leix aver
161 tot so que ton cor vol.
162 Mas, lassa, tant me dol,
163 amics, esta partida,
164 que cascun jorn marrida
165 viuray tro qu’eu te veya,
166 e no crey ja qu’envege
167 de veer nul hom me prenda;
168 ans te farai de renda
169 nul sospirs cascun jorn,
170 tro vege·l teu retom,
171 le quals prech Dieu que sia
172 breument, si com volria
173 ton cor e·l meu desira.
174 Mas, per tal que de l’ira
175 e del greu desconort
176 qu’enaxi mon cor mort
177 e met en amergor,
178 e per tal que·l gran plor
179 on per tu eu viuray
180 no·m meten en esmay,
181 prec te que·m vulles far
182 sagrament de servar
183 tostemps leyaltat ferme,
184 car eu te jur que ferme
185 te seray ses cor vari».
186 E pres un breviari
187 on, axi com dit ha,
188 juret, pausan la ma.
189 E Frondino apres
190 ffet axi com ades
191 Brisona l’ach raquist.
192 Puys dix ab semblant trist
193 Brisona: «Ayço faras,
194 amics: tu portaras
195 le neyr e·l vert per mi,
196 ez eu per tu axi»
197 Ffrondino dix: «Que·m piats
198 ayço, e quant vullats,
199 senyora, ben complir!».
200 Es ab mant greu sospir
201 ella·l det un joyel
202 gentil, ricos e beyll
203 que per s’amor portes,
204 ez ell me par que·l des
205 un joliu anell d’aur;
206 mas li seu cabeyll saur,
207 que semblavon daurat,
208 eron tan escampat
209 e tirat e malmes
210 sobre·l seu vis, qui es
211 may pur que nuylla flor,
212 que la pus gran dolor
213 del mon me pres de·l veure,
214 car no poriets creure
215 la pietat que s’era.
216 Puys, ab dousa manera,
217 cascun pres son comjat,
218 l’un ab l’autr’abrassat,
219 mas res no·s pogren dir,
220 car li coral sospir
221 e·l gran dol que fasia
222 cascus los o toylia
223 Mes anans que partis
224 del tot, li ach tremis
225 Ffrondino cest comjat
226 per missatger celat
227 qui·l fayt saubia tot.
Virelay
228 La doleur gran que j’ay au departir
229 de vos veoyr, douce dame d’onour,
230 me fayt muer tota ma joya ’n plor,
231 e le pooir de mon las corps falir.
232 Las! je ne say quant reveoyr poray
233 vo gran biaute qui est toute ma joya
234 e vo dous vis tres amoros e gay
235 a cent foys plus que dire no sauroye.
236 Ce me fara tous dis plaindre e gemir
237 e demorer en si dura langor;
238 mes je veuill plus par vos, tres douce flor
239 avoyr tels mals que por autre playsir.
240 E Brisona, qui mot
241 saubia ben dictar,
242 ayco li fet portar
243 per lo dit missatgier,
244 scrit sus neyr papier
245 ab color de blau fi.
Rondeu
246 Adieu, mon dous amis e ma perfeta amour!
247 Lasseta! je ne ssay quant sera le retorn!
248 Vostre suy e seray, mes j’ay el cuer dolour,
249 car vostre departie fayt de ma joye plour,
250 tant que, jusque vos voye, ja n’auray bon sejorn.
251 E tantost se parti
252 Ffrondino, ez anech
253 contre·ls Turchs, on mostrec
254 qu’era fis amoros.
255 Ez apres dels ans dos
256 tornet en son pahis,
257 mot desiros que vis
258 ceyla q’aymava tan,
259 que stave desiran
260 cascun jorn sa venguda.
261 Mas, car fazia aiuda
262 a un seu gran amich,
263 esdevenc li destrich
264 que no poch anar lay
265 on la dompn’ab cors gay
266 ffasia son estar.
267 May gen, qui ’n malparlar
268 tostemps troba sabor,
269 difamech ab error
270 la prous dompna Brisona,
271 dizen quez ella dona
272 s’amor az un gay nobla,
273 e quaix trestot lo poble
274 li deron mala fama;
275 d’on Frondino qui l’ama
276 ffonc dolents e marrits
277 e per tristor languits
278 may que dir no us poria,
279 tant que la nuyt e·l dia
280 vivi’en trabayll greu.
281 E so d’on ell pus leu
282 donet en ayco fe
283 es car decosta se
284 trobech un jorn escrita
285 una letra patita
286 ques al dit nobl’anava
287 . . .
288 ffos per Brisona fayta;
289 d’on entrech en tal gayta
290 Ffrondino e ’n tal pena
291 quez, axi com remena
292 l’auta mars ab forts onda
293 l’esquifet e la gronda
294 o la pauca tarida,
295 axi, ses nuyla mida,
296 remenech son coratge
297 tristors, c’ab gran dampnatge
298 de son cors lo tenia.
299 E car may no podia
300 soffrir son cruzel mal,
301 si com ceylls cuy no val
302 conort que pux’aver,
303 escrisch ab desplaser
304 a Na Brizon’ayxi
305 con trobarets aysi.
Letra que Ffrondino tremes a Brisona, complayent se d’eyla, creent que per altra l’aja oblidat.
La mia ma scriu ab gran dolor a tu, e prech te que si m’as oblidat, no vulles almenys, membrant te de la mia amor, oblidar de legir esta letra la qual te tremet per dues rahons: la primera raho es per so com hi dupte que Amor, qui liga les lengues dels ferms amadors e la voluntat de aquells quant son denant lurs amadores, no ligas ma lenga e mon voler en tant que yo, vaent tu e no podent dir les coses que he acordades, agues apres pus dura pena de aquesta que soffir; la segona rao es que, certificant te pus clarament de so per que son en la pena, me sia dat algun remey, si a tu aparra iust. Yo, servidor teu, lo qual amor enlassa per la tua balea en la mia tendre e pueril adad, e tal, las!, que despuys que yo axi per amor enlassat me done a tu, segons que tu saps, no volent ne podent axir de aquell, mas ab ferm voler ser vin e aman tu, que yo creu esser noble no solament per natura mas encara per balea e per moltes altres coses a perfeta noblea pertanyents, he soferts, per tu ainar, tots aquells trabaylls que amador pot soferir; e son per tu amar en greu pena, de la qual me planc a tu, pregan te que, si de aquella per amor no·m vols ajudar, membrant te de la tua noblea, me vulles ajudar, car nobla cor no deu soferir de fer morir a pena lo seu pres, molt menys lo seu servidor leyal. Pena es a mi dolorosa hoyr de la tua noblea que oblidant los sagraments ab tanta fervor de amor entre nos fets, e avent en menyspreu mi, leyal servidor teu, e la tua honorabla fama per nobles obres al present conservada, as en cor de servar en amar la manera de les falses amadores qui, gloriejant se en lurs falses maneres, enlassen ab lurs foylls semblants molts homens en lur amor, detinent aquells en foyla vida, a dan e derrisio lur. E pena es a mi sobresdura, creent yo per aquesta manera esser oblidat de tu e perdre tanta gloria de amor com avia, cuydant esser amat de tu. E pena es a mi ymaginan que la tua nobla persona, scarnida per algun enganador, faent te semblant de amor, sia en greu diffamacio sdevenguda. Totes stes penes ensemps unides me tenen en dura e cruel pena. O las!, quantes vagades he yo sospirat per sta pena!, e quant he tu planguda de tan greu dan, lo qual no es a mi manor que aquell que sostench en la mia persona, so es que la tua faina sia enlegida per veus o paraules de gents, o per colpa tua. O, quantes vegades he desigat que·m vengues dir lo meu cor, lo qual yo lexe a tu al nostre doloros departiment, que podia esser de tu e de les paraules que yo he oydes e de alguns senyals de aquelles qui m’an tengut longament en angoxosa e dolorosa sospita! E quantes vagades es fogida soptosament de mos ulls la voluntat del dormir! E tantes vagades m’a svetlat ab dolor la angoxosa e dolorosa memoria de aquestes coses, ab tants amergoses sospirs m’a feta mesclar la vianda en les hores de mon menjar! E tantes vagades m’an fet anar solitari e pensiu en diverses locs les dolors que yo he per aquesta rao! Ay las!, be creu que si les mies dolors se posquessen convertir en lagrames, e yo posques molt plorar, gran aleujament fora stat a mi, o si·m posques planyer algun qui·m sabes dar conseyll o remey. Mas no es costuma de ferm amador gosar dir sos mals, o si·ls dixes, no fora per aço dat aleujament a les mies dolors. Tu sola, de qui yo son leyal e ferm servidor, pots mi garir, si a tu plau, e aleujar de tantes penes, faent me cert si la fermetat qui·s pertany en nostra segrament es per tu en alguna cosa leza o del tot preterida. E si u es, so que no creu de la tua noblea, as a mi retut indigne gardo del meu leyal servici e trebayll e de la ferma e imutabla amor que yo he a tu; car, no abeylint als meus uylls ne al meu voler alguna balea de fembra ne alguna graciositat, riquea, amor o privadea, e tota altra, sino tu, auda en oblit e en menyspreu. E aço per la continua memoria que he de la tua perfeta figura e de les tues agradables e amoroses maneres, les quals ab los uylls de ma pensa, me fa soven leyal amor veser e re mirar. On dic, apres de aquesta dolsa e amorosa visio e la ymage de perfeta dolsor: o vida e benanansa mia! quan trauras tu, dolsa speransa e confort meu, la mia lassa pensa d’estes dolors? E cant me trauras d’esta mortal pena per la qual oblit viure? E cant me tornaras en ma benanança e confort, demostrant me si yo son encara teu? Sia, doncs, si a tu plau, clarament certificat de la tua voluntat; e si ver es que m’ages oblidat, vulles me tornar lo meu cor. Car, be que yo no·m posques de aquell en altre mar servir, no·m par lo·m degues pus retenir, si aquell as rebujat, contra la primera empresa entre nos feta de les dues colors. E faras justa cosa en ton poder res de que no t’asauts. E yo, lexant la una de les dites colors, retendre·m l’altra, so es lo negre, ferm e trist sens speransa, e manere ma trista e dolorosa vida, segons que permetra cruel fortuna, la qual pot a tu dar amador pus honorable mas no pus leyal, e pot a tu dar altre servidor, mas no pus ferm; e pot a mi donar tot compliment de angoxosa dolor e de pena, mas no plaser de amor, car la mia amor e los meus plers en tu feniran, en ma de la qual Deus posa ma tribulacio e ma benenança.
Rondeyll
306 Tristes suy en tel desconfort,
307 que si ge n’ay aligement,
308 certes, bone, beyle, playsent,
309 par vos pendray briefment la mort.
310 Las! je n’ay solas ne deport
311 ffors can je voy vo corps le gent.
312 Mes cant si gran biaute recort
313 e poynt ame ie ne me sent,
314 pleindre ne fayt si durament
315 que morir de bon gre m’acort
316 Brisona, qui saubia
317 que Frondino venia,
318 qu’ab gran joy esperava
319 en pauc no·s desperava
320 cant bac sa letra vista;
321 d’on fech, ab pensa trista,
322 a Frondino resposta,
323 qui de son cap li costa
324 pro d’ayga d’amergura,
325 car pensan l’amor pura
326 e leyal que l’avia,
327 claraments conexia
328 c’a tort era jutgada;
329 mas, car lo seu cor nada
330 tostemps en leyaltat,
331 ffec li aytal dictat
332 con aysi vos he scrit,
333 de leyaltat garnit.
Resposta de Brizona a la dite letra de Frondino, ab la qual se scusa aver fallit en amar.
Tant es de majors penes lo cor de l’innocent afligit, con es injustament de maiors fayliments incolpat. D’on yo, ignocent de les colpes a mi per tu, senyor, posades, son dins mon cor aytant pus afligida com la mia leyaltat es mes per grans fayliments no justament blasmada o incolpada. Car fort es a mi dura cosa hoyr que per tu, senyor, sia cregut e a mi posat e per les tues letres demostrat que la mia leyal e ferma amor sia vert tu variable; o, lexan e oblidan los primers leyals comensaments de la ferma amistat que yo he a tu, sia per greu crim de desconexensa en alguna manera enlegida o diminuida, la qual es per fermatat purament conservada e per leyaltat continuament multiplicada e conformada. Encara es a mi afliccio e pena que sapias tu, senyor, que per ocasio prospera ne adversa yo aja delenquid en alguna part de leyaltat e de amor ferma vert tu; e tu, posant mutacio al propri nom d’on yo, en temps de nostra amorosa conversacio, yo solia per tu esser apeylada, me vulles nomnar en altre manera a mi stranya, dient me falsa e desconexent amadora. e volent esser en la congregacio e manera de les falses, foyles e variables amadores, e dient que he meses en oblit los sagraments entre nos fets, los quals he tan purament servats que, si sabies quanta es la Mia memoria ferme en aquells e en sovenir de tu, e com habita sovin dins la cellula de la mia memoria la tua image, en la qual son a mi representats los teus loables fets e dits e les tues nobles, agradables e insignes condicions e maneres, e com es sovin mon cors desiros que yo posques vert tu anar, e com es la mia voluntat inclinada a demanar e ensercar noves de la tua nobia persona, per les quals se posques alagrar la mia anima de la tua absencia trista, no diries tu, senyor, que yo son aquella qui meresch aver nom de falsa e desconexent amadora, ans, mudant sta manera, seria de scriure a mi agradabl’e volenteros, en tal forma que fos per les tues letres confortada, yo, leyal e ferma amiga tua, per la tua sinestra intencio desolada e afligida, qui, sperant lo teu gracios aveniment, desir tu servir ab ferma benvolensa, la qual, encara apres la mia mort, sera per tu ab la mia anima perdurablementtrobada. Lexa, doncs, senyor, tota vana e sospitosa rancor que ages contra mi auda, e no vulles pus ab aquelles cruels armes e doloroses turments de sospitosa manera afligir ne turmentar mi, amiga tua, ne rompra ne divisir les mies entramenes ab tan amergoses dits qui son mortal coltell per departir aquelles. E restituhint me a la tua gracia e amor, conforte m’ab les tues acostumades e gracioses letres, manant me so que·t sera agradable qui per mi puxa esser fet al teu pler e honor.
334 Ne penses pas que vous oblie,
335 mes dous amis, car vroyemment
336 tous dis vos suy loyaus amie.
337 Seur moy aves le seignourie
338 e aures trestout mon vivent.
339 Mon cuer, mon voloir e ma vie
340 seront a vo comandament,
341 sans fauser de ce vos afie.
342 Ffrondino, cant hac lesta
343 esta resposta presta
344 que Brisona·l tremes,
345 fonch en tan gran joy mes
346 c’ab sobres de dolsor
347 . . .
348 de joy cugech morir;
349 e pus no poc tenir
350 Brizona ’n tal sospita,
351 ans crezech qu’ella ’bita
352 ab leyaltat mout fina.
353 Mas, car Amors afina
354 tot cor leyal e clar,
355 tant que li fay mostrar
356 lo desir e·l voler,
357 quez au so que veser
358 desira ne que vol,
359 ffech pausar tot lo dol
360 a Na Brison’a part.
361 E, com ceylla que s’art
362 per Frondino l’amat,
363 tantost l’ac enviat
364 a dir so c’ausirets
365 si sta letre ligets.
Letre de Brisona a Frondino reprenent lo com tant tarda de
fer li saber son stament.
Si la longa distancia qui es del loch on tu, senyor, abites tro en aquell on yo son, departeix la amor de nostres coratges, no sens rao as mi mesa del teu departiment ensa en oblit. Car despuys no m’es per les tues letres o missatges stat donat confort o consolacio alguna. Mas com per semblant distancia o divisio de lochs bona ne ferma amor no creu que puxa esser departida ne divisida, tant que, defaylent la visitacio corporal, aquella mental, per letres o missatges demostrada, no particip entre los ferms amadors, creu yo, senyor, que sia poca amor que tu as a mi, o necligencia que·l teu cor ha en aver pensament o memoria de la ferma benvolensa que yo he a tu; e per la dita raho ha cessat entre nos la visitacio deguda. Pero, posant yo a part la rancor e trabayll en que mon cor es, e que sofer per lo teu fayliment, no sperant que·m sia per tu, senyor, demenat lo meu stament, certifich te de aquell. Sapies, senyor, que per la amor que·m destreny, stant axi en absencia de la tua graciosa presencia, vaig sercant locs separats on, departida de totes companyies o persones, pusque segurament perseverar a la amorosa contemplacio qui delita lo meu cor pensant en la tua balea. Mas, jatsia que durant aquella a mi sia delitable lo temps e·l pensament, quant mon cor excitat me fa gardar per totes parts a veure si atrobaria tu, lo qual me imaginacio me mostra axi com a present, no podent te veure ne trobar, romanch soptosament desolada e trista, entant que, tot humenal repos per mi lexat e oblidat, lo meu cors es portat a dolor e languiment, desiran te veure o almenys aver, en defayliment de la tua present visitacio, de les tues gracioses letres ab les quals posques passar algun temps leument lo trebayll en que son per tu, senyor, amar. Doncs, no avent en menyspreu mi, leyal e ferma amiga tua, prech te, senyor, que ab aquells remeys que Amor mana fer en semblant cars, me vulles ajudar e valer, sabent que si per tu los dits remeys me seran denegats, lo meu cors vendra a mortal ffi e conclusio, la qual a mi, senyor, no sera leu de portar ne a tu honorable de soferir. D’on prech Amor que ab semblant ligam qui te a mi presa per les tues voluntats obehir, vulla tu ligar e tenir en tal manera que la pena, egualment partida, sia per tu sentida, axi com per mi. Pregant te, senyor, que si a la tua molt nobla, bela e graciosa presencia pot esser agradable res que yo puxa fer, per aquella me·n vulla certificar, sabent que per sos manaments complir no·m trobara necligent.
Rondeyll
366 Penser me font loyaus amours tous dis
367 en vos, amis, e la douçe pensee
368 rejoir pas ne me puet ne m’agree,
369 pus que veoir ne puys vo playsant vis.
370 Joya ne sent, eins me tient le cuer pris
371 tristeçe grant par dure destinee.
372 Voloyr, pooyr e corps ay tous pensis,
373 raysons, espoyrs dou tout m’ont obliee,
374 car avech moy ne font plus demouree:
375 ages pitie de moy, dous biaus amis!
376 Adoncs le joy doblech
377 a Ffrondino que stech
378 ligen e religen
379 esta letra plasen
380 de Na Brisona cara,
381 e desirs qui s’empara
382 de Frondino del tot,
383 ffech li desirar mot
384 quez ell vege Brizona,
385 e com cell qui tensona
386 ab l’ur de son desir,
387 tremet li clar a dir,
388 per esta letra seva,
389 desirs com fort lo greva.
Letre que Frondino tremes a Brisona, on li fa saber son stament e lo gran desir que ha de veser ella, scusant se de la triga de son scriure.
O molt graciosa e cara sor, prec te que, si la mia tardiva letra ha faylit tant a visitar la tua molt amorosa presencia, que, perdonan a mi e a ella, vulles aquella gardar ab lo teu benigne sgart, no encolpant ella, ne mi de la sua triga, car ella, desiran venir denant la tua dolsa fas, ha sperat longament fael portador, ab lo qual segurament posques venir a esser legida per la tua voluntat. Lo qual portador atrobat, s’es molt alegrada, e molt curosament e continua ha mi raquest de esser ivasosament tremesa, prometent me portar de tu amorosa consolacio e bones novelles, ab les quals pusque un poch spirar lo meu trist cor engoxos e quaix enfogat per greu destreyiment de amoros desir que·l te continuament occupat; qui, axi com se solia delitar en plaser e goig de tota dolsor complit, se dol ab trists plants e sospirs, los quals, algunes vagades per mi retenguts, per cobrir mos mals a les persones a mi presents, me cuyden fer per diverses parts del cor sclatar e fendre, d’on poden sentir aquells qui son prop de mi en aquelles hores los greus treneaments e crits de les nlies en tramenes cruxents axi com ondes de tempestosa mar sclafants en la riba de la terra. E, las! he quant ha que a mi dura sta pena e aquest angoxos traball! Certes dir pux que aytant ha com yo he stat luny de pendre ab los meus uylls de tu aquella dolsa manera e amorosa vianda que solia pendre mirant la tua balea, ab la qual vianda sostenia mi e mon cors en gran sfors e virtut de bona speransa. E, las! Ara mon cor e yo son tan languit per la gran fam e longa endura de tu veure que a penes yo puix ell sostenir ne ell mi; ans, quant me vull sforsar a pendre algun confort, fayll a mi la virtut e forsa de mos membres; axi com al malalt languit per longa malaltia, a qui faylen los brasses, no podent alsar aquells quan vol metre la vianda a la sua boca, yo, moltes vagades, volent menjar e stant en taula, per forsa del gran languiment e desir destret, pert la forsa de mos brasses e lo apetit de mon menjar e, remembrant les tues beautats, strenyen se les mies barres e son fets a mi los greus sospirs de mon cor vianda amergosa qui passa per mes stretes dents ab algunes sordes e tristes veus planyents. E, las! de aquest aytal menjar e de aquesta vianda no poria mon cors aver longament sosteniment de vida, ne sforsar mon cor, ne yo poria james, si axi molt stava, aconseguir viu denant tu, si per Amor e per tu no m’es donat algun remey e confort, los quals a mi, durant la tua absencia, no poden esser dats sino solament per la desirada e agradable consolacio de les tues dolses paraules a mi per la tua letra representades. Aquelles seran a mi confort e salut e sosteniment de vida; aquelles seran algun aleujament a la dolorosa pena e trista angoxa de mon cor, e ab la dolsor de aquelles reposara un poch lo meu cap doloros, qui per longues vigilies va. Doncs, molt dolsa sor, avent compacio e pietat del teu las e afligit frare, no posant en oblit les sues angoxes e doloroses penes a tu per la present mostrades, sia per ta merce en tan gran necessitat acorregut, e de present ab la tua graciosa letre per lo portador de aquesta confortat.
390 Le gran desir que jay puyse veoyr
391 ma douce dame
392 si duramant mon doulant cuer aflame,
393 que nuyt e jour me fayt playndre e gemir.
394 Sans null sejorn tous diz me fayt languir
395 le corps e l’arme.
396 E cant je suy si lony de li, si l’ame.
397 Don pri a Diex le puyse reveoyr
398 brieffment, sans blame
399 de son honour, car l’envejos difame
400 les amoreus c’amours fayt rejoir.
401 Cant Brizon’ac saubut
402 c’axi stava sperdut
403 Ffrondino per son mal
404 qui per amor leyal
405 de luy vengut li es,
406 de continent se pres
407 en esta letre far,
408 on dits que, ses tardar,
409 hi vaja lieu, si vol
410 qu’ela no muyra ’b dol.
Letra que Brisona tremes a Frondino, pregant lo que anas a ella.
Frondino, prech te que moltes vagades liges aquestes letres. Yo he dupte que a tu no oblit soven de mi, e oblidant te de mi, la angoxa de ton desir passa, e no as cura de venir. E si aquesta ligs, molt creu que despertara lo teu voler adormit en la tua triga. Les tues letres son a mi pier e consolacio, car me demostren la tua benvolensa e ferma amor. E sapies que per un gran temps apres que les he rebudes, son a mi axi com a vianda de molt plasent sabor qui·m dona gran confort e ab aquelles me fas axi apartar moltes hores en lo dia, posant sobre elles los meus uylls qui no·s sadoylen de aquelles veure. E legint les moltes vagades, encara semblen a mi a cascuna hora noveylles, no per tal que no·m vaja lo cor a ago que he lest en aquelles, mas lo plaer que n’he m’es novell aytantes hores com les gart. E sapies que no les puix lexar, ans per molts dies port aquelles amagadement sobre mi, e cant no he loch on les pusca legir, si les vull veser o tenir entre les mies mans; pero moltes veus, cant les he legides, me donen gran dolor, car se que tu vius trist ab desir de mi, e les dolors que tu·m scrius me fan doblar les mies. Cant yo sgart l’anell que tu m’as dat, a mi fa gran goig, pensan com la tua ma lo mes al dit on lo part; mas puys son molt trista quant pens que ha molt que tu lo m’as dat, e no t’e vist. Gardan aquell apeyll tu, axi com si eres ab mi, e fas sobre aquell les complantes mies de tu; e cant me son molt compianta, la dolor que he me fa oblidar on son, e recorde me en mon cor moltes vagades, he dupte que no aja perdut lo seny, e torn en por entre mos servidors e entre les mies companyes, guardan e scoltan aquells si·m conexen lo meu mal, o si es ver so que·m pens de mi. Soven pug en los pus alts locs de mon castell, gardant tots los camins si·t veuria venir, e axi stan me fas tremir lo cor soven, o cant veig axir en alguns locs dels camins alguns caminants; e cant son pres, e no·m par que y sies tu, tremet los meus missatges a saber quins gents passen. O Frondino!, si tu comptaves axi los dies e les hores com yo he del temps ensa que tu est partit, pus lonc te semblaria lo temps. En totes aquelles festes on yo t’e vist o tu as parlat ab mi, he membransa de les coses que·ns avem dits; mas les festes qui despuys son passades, no·m semblen aytals con eren aquelles: totes me son tristes, car pus tu no veig no·m pux de res alagrar. En aquelles festes les pus avols vestadures que he me plaen mes. E per so que puxa portar aquelles, stich en ma cambra axi com a freturosa de salut; be·m deffayll salut soven ab los meus engoxoses trabaylls. Car mes vagades me git en mon lit per lo gran lassament que·m sent que per talent de dormir, mas be es poch lo repos que yo he en aquell jaure, car si los membres an algun repos, lo meu cor ha lavors major trabayll per diverses e trists pensaments que yo he per tu. Pens e pens, e quant he prou pensat, tots mos pensaments trop anamichs de mi, car tots fan contra ma salut. E nagun d’els no·m dona confort cant me penç esser tan luny de tu. Frondino, car senyor, fort as lexada asvetlada la mia pensa, car despuys que tu est partit de mi, pensament disseca mon cors e gasta mos membres, axi com la forts lima de asser gasta lo ferre moyll. En les hores que hom deu reposar e dormir, lo meu pensament no reposa, ne lexa a mi reposar. Tot lo jorn e tota la nit es anamic de repos lo meu pensament, axi m’a turmentada de greu traball que vans ha lexats tots mos membres, e sens algun sfors. Lo meu son es tan breu que no conec si he dormit. Les vigilies que fan los meus uylls lassen tots mos servidors. Va trop lo meu cap quant vaig dormir, e pus va quant me·n leu. Si per ventura dorm algun poc spay, fas trists sompnis de tu qui·m svetlen ab gran dolor, d’on trop moltes vagades lo coxi on pos lo cap banyat de les amares lagrames que·ls ploroses sompnis fan gitar als meus ulls. Tota la nit stich ab sperança de aver goig en lo dia seguent, despuys pens que tu vingues, e on mes sper, mes creix ma dolor, car acostant se lo dia a la sua fi, se acosta la dolor a mon cor, e defaylen la hora on yo cuydave a tu veure, defayll a mi la sperança que yo avia en aquell jorn. Si algun temps he atrobat pler en fer algunes obres de les mies mans per fogir a ocios anuig o despler, ara no·n puix fer naguna, car la gran cura del meu pensament, qui·m te continuament ocupada, me toyll tota manera de obrar e ha fetes les mies mans grosseres e pereroses a comensar obra. Lo meu pensament ha figats tots mos membres e sentiments, e tots an mi oblidada per seguir ell. En aquest mes de may, cant sol hom aver algun goig e plaer per la dolsor que porta mostran fuyles e flors noveles e melodioses cants dels ocells qui entre les spessures dels arbres de mon verger solien venir a cantar, a mi dobla ma dolor, car yo·m solia alagrar de tu en aquell temps, e solia cuylir fuyles e flors que·t dave algunes vagades. E cant pens que tu est tan luny de mi, no vuyll entrar en aquell ne res coylir, car no·m fa res goig qui en ell sia, ne los deports, que yo solia pendra en ell cant tu hi venies, ara no·m plaen. Ay, Ffrondino!, molts son los meus mals e tots aquells qui·m veen los conexen per majors. E per ço dien molts a mi tot jorn per que no serc ajuda de metges, extimants que metges posquessen a mi garir. E majorment dien a mi sovin aço aquells qui·m servexen a mon menjar, car tots dien que la substancia que reeb la mia boca no·m pora sostenir a vida. Be se que la sobztancia que yo reeb no·m soste, mas la sperança que yo he en la tua ferma amor e de la tua vista. Poca es la vianda que yo pux rebre, car desir m’estreny lo coll e·m fastige mon stomach, tant que tota vianda li es odiosa. La mia boca ha prou que fer a donar passament als grans sospirs que mon cor hi tramet. Ffrondino, molt car senyor meu, los mals que yo he passats e pas per tu son infinits. E be que te n’aja dits molts, encara te·n volria dir mes, sino que·m vull gardar que no t’anujas la longuea de mon scriure, per que no·t scriure ara pus; mas sapies que volria que les tues letres demostrassen per obra so que dien per scrit, car elles dien que tu as gran desir de mi e que m’ames molt. Prec te, doncs, que no ams mes so que·t rete aqui, car a mi apar que mes ames aqueix amich ab qui est que mi; e yo no am res sino tu, e iria a tu, que no·t speraria, si ten leu cosa era a la femenil vergonya lo meu anar com es a tu lo venir. E a mi vine, dones, senyor, desir de mon cors e consolacio de la mia anima! No vulles pus tardar, car si o fas, ja es vengut en aço mon cors que pus no pora soferir lo trabayll en que ha tant viscut. Yo, senyor, cobrare salut e goig e vida, car ara quaix no visch, ans muyr lo jorn mes de cent vagades. Garda, senyor, quant es aço dura cosa que axi·m fasses star! Prech te, doncs, que no·m tremetes res a dir per letres, mas so que·m deuries scriure vine m’o dir ab ta boca, car fort la desir veure parlar, e les mies oreylles desiren oyr la tua veu en la qual troben major sentiment de dolsor que en alguna melodia que posquessen fer tots los struments de musica. E prech te, quant vendras denant mi, no vingues tro a la nit, per tal que en la mia cara no coneguen los senyals de amor aquells qui seran pres de nos. Ffrondino, si lo dictat de aquesta letra no·t sembla meu, per tal com no he gardada en dictar alguna manera de retorica, segons que he acostumat, creure pots que si es, mas la gran cuyta, ab que·t volia scriure mos trabaylls, m’a feyta venir en plor qui m’a torbat lo cap tant que no he gardada sciencia a fer ma letra. E si la trobes tort scrita o pus mal que no solia scriure, no te·n mereveyles, car la multitut de l’ayga qui m’axia ploran dels ulls me torbava la vista e anullava lo paper, perque la tinta s’i stenia massa; mas bons me seran aytals plors ab que·t vege. Doncs, vine, senyor. E si res pore fer a tu agradable, mana·m, car desirosa son molt de tu servir e tostemps ab ferm voler e vertadera amor, la qual te mostra que no t’e faylit, ne fare.
411 Ffrondino de present,
412 saubut lo marriment
413 en que Brizona stava,
414 l’amic ab cuy anava
415 per gardar sa honor
416 laysech ab valedor
417 que li ach en son loc,
418 es axi prest com poc
419 az ella se n’anech,
420 que jamay no pausech
421 entro que pres li fo.
422 E si nul aman fo
423 l’u per l’autre joyos,
424 dic vos que entre·ls abdos
425 hac de joy compliment,
426 ez ha vuy de presen
427 ez aura tostemps may.
428 Veus tot lur proces gay
429 e·ls amoros dictats
430 complits ez acabats,
431 on podets veser be
432 l’engen quez an ab se
433 e la maneyra bona
434 ca fin’amors los dona
435 de gayament dictar
436 e gentilment pausar
437 mots amorosament.
438 E podets hi tal sen
439 apendre, si us volets,
440 que us mostra co us devets
441 gardar, si ets amats,
442 que leument no cresats
443 lo mal que molts diran
444 de ceyla d’on, aman,
445 esperats ben aver
446 e d’on avets plaser.
Ed. Annamaria Annicchiarico, Frondino e Brisona, Bari, Adriatica, 1990.