Rialc
Rao 94.40
Ausiàs March
1 La vida ’s breu e l’art se mostra longa;
2 l’esperiment defall en tota cosa;
3 l’enteniment en lo mon no reposa;
4 al juhi d’hom la veritat s’allonga.
5 No solament es falta de natura,
6 mas nos matexs fem part en l’ignorança;
7 aquesta es en tan gran abundança,
8 que·l mon nos es tenebra molt escura.
9 Qui tant no sap, en dos errors encorre:
10 ignora si, ne veu lo temps qui·l corre.
11 Naturalment Ignorança·ns guerreja.
12 En esta part no podem d’ella storçre;
13 per altres parts li podem cami torçre,
14 mas no volem, de que·ns es cosa leja.
15 Ço que libert es a nos qu’aprenguessem,
16 no y treballam per nostra negligença,
17 e, mal fahent, de be perdem sciença.
18 Donchs, com sera que res de be ’ntenguessem?
19 Per dues parts l’ignorança es tanta,
20 que·l mes sabent, de si mateix s’espanta.
21 Deu no ’ntenem sino sots qualque forma
22 presa pel seny, e Deu no es sensible,
23 ne·ns es a nos substancia conexible:
24 l’enteniment ab la raho la forma.
25 Los accidents sol bastam a conexer,
26 e havem obs los migs que disposts sien;
27 embarchs havem tants, que·l juhi desvien,
28 mudant juhi, minvant e fahent crexer.
29 Nostre saber a molt poch nos abasta,
30 e passio totalment lo degasta.
31 Qui es aquell materia conega,
32 sino perque la forma·s pot entendre?
33 Lo different de les coses compendre
34 no es en hom: son saber no y aplega;
35 e la virtut que del compost resulta,
36 com e per que no·s pot saber com passa:
37 una ’ntitat ne surt de la lur massa,
38 divers’a ells —no·n cal d’aço consulta—.
39 D’aram y estany veu hom exir lo coure,
40 que·l fort acer en força no·l pot noure.
41 Leixant a part les coses amagades
42 que no ’ntenem, e menys de nostra colpa,
43 e ymaginant l’ignorar que·ns encolpa,
44 si·ns pream poch, no·n cometem errades
45 fins a venir que no·ns plau conexença
46 de nos mateixs, axi de cors com d’arma.
47 D’aquest saber cascu ses mans desarma;
48 de mal de si a ’lgu no·l plau sciença.
49 Apres saber Deu, veritat primera,
50 segona es de nos sciença vera.
51 Creixent saber, l’ignorança·s desperta;
52 al qui mes sab li corre major dubte:
53 en aquell temps que res no se, no dubte,
54 e·l grosser foll tota cosa l’es certa.
55 En son saber algu no·s glorieje;
56 algu no sap del saber lo subjecte:
57 l’anima es, e sol sabem l’effecte;
58 l’essencial molt saber lo cobege,
59 car los passats foscament lo sentiren,
60 e los presents a lurs dits se refiren.
61 En general parlar mi no contenta,
62 mas en donar del que yo dich exemple;
63 los fets del mon ab ansia contemple
64 dant afalach y axi mateix la ’mpenta
65 per nos lançar a l’apetit sensible.
66 Sens rettenir e metr’en aquell tempre,
67 se fa l’hom foll ignorant per a sempre;
68 lo reffrenar es quasi no possible.
69 La voluntat no solament alteren:
70 l’enteniment d’entendre despoderen.
71 No se algu que preu lo be que usa,
72 fretura fa donar li sa estima;
73 axi mateix per fretura s’estima
74 molt mes de dret, e contra no y a scusa.
75 Tan solament lo be que virtut causa,
76 qui·l posseheix lo basta per conexer;
77 los altres tots lur preu no·s pot parexer:
78 es la raho car no han ferma causa;
79 lur fonament esta sobre falsia;
80 opinio tot son esser cambia.
81 Molt hom conech, cuytat, corrent al metge,
82 dient sos mals per fer sa vida larga.
83 De l’esperit, algun hom no s’allarga
84 en demanar quin mal li te lo setge:
85 qui sera l’hom qui al vehi demane
86 de sos mals fets, puix a si ell los cobre?
87 Lo qui te clau y a ssi mateix no obre,
88 qui sera ’quell qui obrir li comane?
89 No es algu qu’a si mateix no menta;
90 per sa lahor de falsia·s contenta.
91 Puix l’apetit a si l’entendre·s porta,
92 tant que lo ver en falsia li torna,
93 en poch instant entre ver y fals borna,
94 crehent de ferm e puix fe no comporta.
95 No y ha res clar qu’enteniment entenga,
96 e l’apetit es bastant l’escuresca.
97 Car tota res obs es que s’apetesca,
98 qui es qui poch o massa no l’estenga?
99 Affeccio l’entendre desordena:
100 tots som estrets ab aquesta cadena.
101 Quant per son mal hom ix d’aquella senda
102 de paradis qu’en gros li es mostrada,
103 tot’altra l’es carrera molt errada,
104 res no y coneix no haja obs esmenda;
105 no coneix Deu ne si, e menys natura
106 —e tot saber sobr’aquests se treballa—,
107 e res no y sab e dintre si·s baralla.
108 Donchs, qui ’s lo foll qu’en son saber s’atura?
109 L’om deu saber, e fer qu’en sa fi reste,
110 e qu’en tot l’als lo costat flach hi preste.
111 Qui pot saber com sa passio senta
112 en temps vinent, si la present ignora?
113 Del que fa juhi que riura, ell ne plora,
114 e pens’amar, e Amor d’ell s’absenta.
115 Axi com l’hom no sab que dins si porta
116 e veu se sa, e te la mort de costa,
117 y aquell qui ha sa persona disposta
118 per viure molt e la mort te a porta,
119 tal obra fan en nos Amor e Ira,
120 que no sabem qual d’ells en nos se gira.
121 Perque restas l’obra de Deu perfeta
122 e que sa fi l’home pogues atendre,
123 fon gran raho que d’ell pogues entendre
124 tant, que vers ell anas carrera dreta.
125 D’aqui avant l’om es foll qui s’ergulle
126 en son saber, puix lo ver li s’amaga;
127 lo savi hom se coneix esta plaga,
128 e pren ne tant que de fe no·s despulle.
129 Esser un Deu l’enteniment ho mostra;
130 en lo restant es mester la fe nostra.
131 Alguns seran que passen mes vergonya
132 de no saber que de mals homens esser;
133 ans que grossers volrien lur desesser,
134 e lur voler de bon saber se lonya.
135 No solament aquell no consegueixen,
136 mas d’hon se pren no saben, e que dona,
137 passant dolor l’arma e lur persona
138 en tot quant fan, e aço no coneixen,
139 axi com l’hom que viu en la galera,
140 que ja pudor l’es olor falaguera.
141 Quals son aquells qui en lo mon pratiquen,
142 sens mass’amar, les coses agradables,
143 si retrahent d’aquelles airables,
144 retrahent se de les que·l damnifiquen?
145 En carn sens carn viu qui pel mig camina,
146 e no·n veu hom qui vajen per tal via;
147 de mi confes que mon juhi·s cambia,
148 voltant se lla hon passio l’affina.
149 Lo metge qui al gust agror li alta,
150 no la tolra en persona malalta.
151 Sens cas vengut, mas concebut en pensa,
152 segons qual es, l’enteniment se volta
153 la hon Amor o Ira no es tolta;
154 de ver en fals, de fals en ver dispensa.
155 Lo cas e loch tot son esser li muda,
156 e no es res que dos cares no mostre,
157 e per son mal hom diu lo paternostre;
158 bona ’s la mort, segons en qui’s venguda.
159 Tostemps havem un moviment molt vari,
160 d’altre mogut e tostemps ordinari.
161 Nostr’apetit altre movent lo mena,
162 no pas aquell qu’en general be·s gita;
163 lo loch hon es lo tal be hom cogita:
164 son los esguarts que per bruts hom s’ordena.
165 L’enteniment apres cerca la via
166 com aquest be del loch tal haja traure;
167 en fals juhi l’enteniment ha caure
168 sino ’s alli hon trobar lo volria.
169 Puix l’apetit un altre no·n cobeja,
170 l’enteniment ab gran cura·l pledeja.
171 Ja veig estar a Deu ple de rialles,
172 vehent com som a nos mateixs contraris;
173 lo que cercam son nostres adversaris:
174 aquests son bens d’hon havem grans baralles.
175 Lo mal volem, cuydant que be gran sia,
176 e pledejam aquell ab grans despeses,
177 volent honors, matremonis, riqueses,
178 e lo reverç s’ateny del qu’hom volria.
179 Lo mal es be, e lo be mal retorna:
180 algu no sab sa nau per quin vent borna.
181 Semblant me trob al qui alegre canta
182 e port’al cors disposicio mala,
183 que pleuresis o gota ’l cors senyala
184 e altres mals que l’esmentar espanta;
185 e com aquest de viure ja no pensa,
186 torna cobrar sanitat mes perfeta;
187 apres li ve, no sab d’on, la sageta
188 que·l fa morir sens alguna deffensa.
189 Lo que pensam que·ns fara nostra casa,
190 allo mateix la destruu e l’abrasa.
191 Tot hom es foll qui molt del mon s’alegre,
192 puix no y ha fi, e si, es sospitosa;
193 lo desijar es cosa treballosa,
194 lo possehir fa l’hom trist o alegre.
195 Lo pus sabent no sab n’enten que vulla:
196 quant deu plorar d’algun fet, ell vol riure,
197 corr’a la mort pensant anar a viure,
198 de casa ix quant cove que·s reculla.
199 Per un be poch s’anima e cos dona,
200 e per son mal si mateix tot bandona.
201 Qui pot saber que d’ell los fats ordenen,
202 quant, com e hon finara los seus dies?
203 Fogint la mort, hi va per dretes vies,
204 no sab los migs si ’n mal o be l’amenen.
205 Ell va de nit sens bruxola o carta,
206 menys de pilot, en la canal de Flandes,
207 e cuyd’anar en coll d’homens, en andes,
208 trahent se joch del qui del mon s’aparta.
209 Tot aço fan aquells qui hom diu savis;
210 tal exemplar trahen los nets dels avis.
211 Hon se recull en nos tant’ignorança,
212 obrant en ferm sobr’incertes ventures,
213 e pledejam ab molt amargues cures
214 lo tan incert ab tan ferma sperança?
215 Si com l’orb foll, corrent, tira la via
216 e no sab hon sia son dubtos terme,
217 e caminant no veu hon lo peu ferme,
218 trencant va·l coll e fi no consegria;
219 tal es aquell qui be final vol traure
220 dels bens del mon, e aci veig tots jaure.
221 Si co·l malalt qu’esperiments assaja
222 per a guarir del cos, e amargosos,
223 e son verins per a la mort cuytosos
224 —altres no·n sab o no te ab que·ls haja—,
225 ne pren a ’quell qui en lo mon treballa
226 per conseguir ab que lo voler farte,
227 e no·s pot fer, puix que·l ver fi n’aparte;
228 en les restants fins, be y mal se treballa.
229 Los bens del mon mostren fi e no·n tenen,
230 car no·n son farts los qui mes d’ells ne prenen.
231 Tots quants bens son fora de la persona,
232 si be ’s pensat, en degun fi termenen:
233 en algun fi los quals atenyent venen,
234 mas lo derrer es qui be sens mal dona.
235 En los primers la pensa ’s delitada,
236 no sens dolor, car despit se remija;
237 no·s troba fi en res que hom desija,
238 si donchs no fa la pensa termenada;
239 senyal es cert que, hon mal se pot metre,
240 al final be e ver no·s pot remetre.
241 Dels fets la fi la mort ne determena
242 e fins aqui algu no es bon jutge.
243 Qui es aquell lo qui dretament jutge,
244 de ço que fa, si n’haura goig o pena?
245 Les fins dels fets estan encadenades
246 secretament, que no es ull les veja.
247 La pus gentil senyala cosa leja;
248 si no·s veu tost, trau cab a les vegades.
249 Si com lo temps humit lo sech senyala,
250 los fets del mon van de bon’obr’a mala.
251 Mare de Deu, mostrau me la escala
252 que puja hom hon delit no s’eguala.
253 Mare de Deu, tu est aquella escala
254 ab que·l peccant lo paradis scala.
Ed. Pere Bohigas: Ausiàs March, Poesies, rev. Amadeu Soberanas e Noemi Espinàs, Barcelona, Barcino («ENC»), 2000.
Pagès CXIII.
Incipitario
di Ausiàs March
Indice
degli autori