Ausiàs March
1 Cobrir no pusch la dolor qui·m turmenta,
2 veent que Mort son aguayt me descobre;
3 lo cami pla, de perdre vida, m’obre,
4 e traure·m vol del mon sens dar m’empenta,
5 car, tot primer, virtut del cos m’a tolta.
6 Ja mos cinch senys no senten lo que solen;
7 los a part dins de gran por ja tremolen;
8 l’enteniment de follia tem volta.
9 La velledat en valencians mal prova,
10 e no se com yo faça obra nova.
11 O Mort, qui tols a tot vivent la vida!,
12 tu est dolor a tot’humana pensa;
13 a tu no tem qui en tu james pensa,
14 o qui en Deu ha voluntat unida.
15 Entr’aquests dos estats es tot lo poble,
16 e yo confes esser de aquest nombre.
17 E ve per temps que de por yo m’assombre,
18 e puix la pert, mas no·m ve de part noble;
19 de passio parteix, o de follia,
20 e tembre torn, tant que m’es dolentia.
21 Qui pot saber quant al mon est noible
22 destrohint quant nos atorga natura,
23 hoc e tot ço qu’ell mateix se procura,
24 fent racional per virtut lo sensible,
25 delitant se tant com delit delita,
26 car de un poch tothom delita·l viure?
27 Los bens forans qui porten plor e riure,
28 en lur poch be, de mal porten sospita;
29 mas aquells grans e propis tu faç perdre;
30 tu has ja fet a molt bon hom esperdre.
31 Donchs, qui sera que·l cor no li tremole,
32 veent que tu li tols de home l’esser?
33 Qui pot pensar la dolor del dessesser?
34 E de tant mal, qui es lo qui·s console?
35 Tots quants bens son, morint hom, tu anulles,
36 e fas morir aquells que ab si porten
37 la vida d’hom, e d’aquella·s conforten;
38 grans benifets tu destrus ab tes butles.
39 Qui·t vol mirar ab vista sensitiva,
40 quant mes bens ha, de tu mes se squiva.
41 De tots los bens que dona la Fortuna,
42 si tols aquells, no se·n deu l’ome dolre,
43 car menys de tu, yo·ls veig a molt hom tolre;
44 qui·ls dona·ls tol e no y te colpa ’lguna.
45 Tu, sens res dar, destruus quant ella dona;
46 tement a tu, en res hom no reposa;
47 ab tu ensemps no y a ’l mon bona cosa;
48 plaent pensar prop de tu no·s condona.
49 Tu est dolor que totes dolors passes;
50 tu est a l’hom com al cavall mordaces.
51 Tots los bens tols, de fama gloriosa
52 e de honor degudament guanyades,
53 e veure ’n si morals virtuts justades,
54 faent en l’om la pensa delitosa.
55 Apres d’aço, qui pot donar estima
56 al sobiran delit que surt de l’obra?
57 Felicitat, per propi nom, li·n sobra,
58 e fa que nos prop lo cel nos arrima:
59 no·ns hi fa ’ntrar, mas no y entram sens ella,
60 e destrohint l’hom, tu destruus aquella.
61 Com pus subtil es nostra conexença,
62 pus doloros es ton cruel damnatge;
63 l’hom qui·l sentir e l’entendr’a salvatge,
64 no sent delit ne del mal sofirença.
65 D’amor nos ve la dolor que tu·ns dones,
66 perque·ns tols ço que nostre voler ama:
67 no sols honors, fills, riquea e fama,
68 mas tot lo be que senten les persones.
69 Ta fort dolor ab lo sentir jutjada,
70 trau de tot seny quan es ymaginada.
71 L’obra sera, en l’esguart de molts, gasta,
72 perque no splich molts casos en que·ns toques;
73 en compte son les pedres de les roques,
74 mas dir tos mals lengua d’om no abasta:
75 dones dolor ab delits acostada;
76 lo qui la sent no coneix que tal sia:
77 aquesta es quan parteix companyia
78 entre·ls amants qui han vida mesclada,
79 quant los delits se membren de la vida,
80 e ta dolor ab delit es sentida.
81 Diversitats de dolor en l’hom portes;
82 aço sdeve segons que a nos trobes;
83 ton mal es tant com lo delit que·ns robes;
84 per ço tostemps nom de cruel reportes.
85 Tan solament al qui en Deu espera,
86 no follament, mas per sa bona obra,
87 tu bona est, car per tu gran be cobra,
88 anant en loch hon es sa vera spera.
89 Ab tot aço, no li desplau lo viure,
90 e quan li vens, no s’aparell’a riure.
91 Passats son ja los qui mort desijaven
92 per consaguir gloria ’n l’altre segle,
93 e molt antichs qui·ls fon la raho regle
94 en obrar ço que per virtut obraven.
95 Carnals delits fan a l’hom la mort tembre,
96 puix son aquells qu’en molt natura plaen;
97 los del compost plahen, hoc e desplahen,
98 e lur exces la raho vol que·ns membre,
99 e si·ls repren e tolrr’aquells no basta,
100 ja sens la mort per aquells dolor tasta.
101 Los purs delits que pels senys homens senten,
102 be atemprats, la dolor no s’i mescla,
103 e los que son d’enteniment, sens mescla,
104 que lo exces no toquen ne consenten;
105 quan al mellor estat d’aquests hom munta,
106 lo teu recort lur delit dolor torna.
107 E, donchs, quant mes si l’anima·s contorna
108 dins en lo cors, e per exir apunta,
109 jaquint son be e tant quant hom pot rebre?
110 En semblant cas lo leo torna lebre.
111 A tu no tem qui no·n parteix la pensa,
112 car passio fa loch a la costuma;
113 axi mateix basta levar la suma
114 que hom no deu tembre·l que no·s deffensa.
115 En tu pensant, los delits no deliten;
116 no delitant, pert se l’amor de vida;
117 ladonchs virtut se troba enfortida.
118 Los censuals en lo començ despiten,
119 de que·s nodreix una terrible brega,
120 e no fa poch lo qui a vençre plega.
121 Axi com es pintada la Fortuna
122 ab dos esguarts, hu trist e l’altr’alegre
123 —mirant lo trist, resta·l cor d’home negre;
124 per l’altr’esguart no y ha dolor alguna—,
125 axi de tu: qui ab seny t’imagina,
126 no es dolor qui en tu no fenesca,
127 e qui trobar te vol dolça com bresca,
128 no li falras, e de mals medicina
129 e de sabor entre dolça y amarga,
130 y al desperat, si·t requer, tu est larga.
131 Ja son stats qui tal nunca·t sentiren,
132 e molts, vivint, ta força han provada,
133 a lur semblant veent te acostada,
134 e ton poder de bon grat obeiren.
135 E la raho per sa virtut los força
136 de fer se forts, puix largament hi basta.
137 Algu d’aquests mescladament te tasta;
138 lo de cor flach no creu aquesta força,
139 mas aço ’s ver que·l savi no espantes:
140 caure no·l fas, mas a terra·l decantes.
141 Nostra virtut, sens en Deu esperança,
142 basta que Mort ab ardiment s’amprenga:
143 ab molt delit, mas no ’n tant que s’estenga
144 tolre dolor, mas a donar temprança
145 tal que delit la dolor sobrepuja;
146 de que s’ateny gran delit a sa hora,
147 d’on l’arma tem e la carn agre plora.
148 Tot elector, d’eleccio s’enuja;
149 car l’esperit es prompte la mort pendre,
150 mas lo compost no·s pot a tant estendre.
151 Aço apar als homens gran miracle,
152 que la virtut tant lo cor enfortesca,
153 que la sabor de fel se torne bresca,
154 l’ome faent a si mateix obstacle.
155 Per una part ell requer de Mort fuyta,
156 per altra va corrent envers aquella;
157 aquest contrast tot ardiment exella,
158 e dura tant fins veure que·l venç luyta;
159 e si l’om venç, la Mort es avilada,
160 matant la carn que li es subjugada.
161 Dret natural es que l’hom la mort tema;
162 axi mateix ha rahons contr’aquella:
163 tot quant que mor a dolor s’aparella,
164 car se corromp; e donchs la pus estrema,
165 la part de l’hom que la mort senyoreja,
166 porta dolor per la raho susdita.
167 Per l’esperit, qui no mor, se delita
168 en fer contrast, o por l’es cosa leja;
169 sens esperar profit d’alguna cosa,
170 se met a mort per la virtut dins closa.
171 Sens interes de honor o riquea
172 o d’alguns bens, fora de aquell propi,
173 l’om contra Mort esser no vol repropi,
174 ans cometra gran perill sens ferea.
175 En loch secret, hon Deu es secretari,
176 lo leo fort comet o bestia fera,
177 o perill gran de qualsevol manera
178 almenys no fuig, si no n’es voluntari;
179 e si·n defuig, dolor apres l’agreuja;
180 e si te fort, en gran delit alleuja.
181 Los qui perills han per gloria vana,
182 o per grans bens, o per delits atenyer,
183 o ira fort los feu a mort enpenyer,
184 tots aquests han gran causa qui·ls engana;
185 altres son ja qui per vergonya sola
186 cometen fets los quals ab dolor pasen,
187 e si del fet bona suma levassen,
188 gran es lo mal e poch be·ls aconsola;
189 qui per moral virtut la mort assagen:
190 aquests y aquells han cami per hon vagen.
191 Delit, Dolor dins aquests se combaten,
192 e venç aquell qui ’n l’om mes part hi troba;
193 los qui no han de virtuts vestit roba,
194 ço per que fan errat, per dol esclaten,
195 puix que lur fi en mans de altri han mesa,
196 volent de gent honor e vana fama;
197 lur bon voler penja de flaca rama,
198 com de lur fet james han pag’atesa.
199 Molt fan per poch, e aquell poch los tolen
200 los ignorants y los qu’enveja colen.
201 Aquell gran be que per ta causa·s guanya,
202 e lo delit, de virtut fortalea,
203 causa li est; e·l destrus sens perea,
204 car, morint, l’om pert quant al mon afanya.
205 Ço es gran fet: que Mort, qui tot be mata,
206 fora l’onest, l’om espere de cara,
207 hoc e la fi que n’ha guanyat encara,
208 puix apres Mort no cobrara la data.
209 Ço per que u fa, es fi, mas no derrera,
210 puix, apres mort, la major fi espera.
211 Los qui la mort per qualque sguart arrisquen,
212 o certament aquella elegeixen,
213 alguna fi bon’o mala coneixen:
214 crehen fer be com la vida y confisquen.
215 Es veritat que l’hom qui mort arrisca,
216 menys de sguart, o feu natura bona,
217 qui en lo cor de l’hom valeros sona,
218 que·l preu de si per la mort no·s desisca;
219 e d’aquest es hom mateix lo ver jutje,
220 e no y ha qui pus dretament ho jutje.
221 D’aquella por que·ls senys, de la mort, senten,
222 e les rahons qu’encontra d’ella·s funden,
223 tots los escrits dels passats ho abunden;
224 per ço no dich los mals que s’i assenten
225 e los conforts que·l virtuos y aplica.
226 Yo no recit ne coses per mi lestes
227 de Seneca, e moltes altres gestes
228 que·l cor de l’hom contra Mort fortifica.
229 Ço que·l cors sent per la Mort, no s’escusa;
230 lo sentir com de l’anima·ns acusa.
231 Qui ’n son delit, o del mon, te sperança,
232 si·s dol, quant mor, preste y la paciença;
233 al qui servi ab treball e sciença,
234 don li remey, puix hac en ell fiança.
235 Lo qui es tal, deu esser maravella
236 com ans del temps lo cor no li esclata,
237 vehent que Mort l’animal cors li mata,
238 ne ha rahons de sforç en contra d’ella;
239 car de virtut moral no pres l’offici,
240 al cors e·l mon ha servit com a nici.
241 Ymaginat es l’om en tres maneres,
242 e, segons viu, per la vida·s bateja:
243 nom de brut pren si viu en vida leja;
244 si moralment, costumes ha d’hom veres;
245 si sobre hom passa la sua vida,
246 es mes que hom, en angel se transforma.
247 Segons que viu, de por de Mort pren forma,
248 sabent que pert, e dubta la exida.
249 Molts son perduts qu’en aver por no venen,
250 perque d’infern no creen qu’alli penen.
251 Qui pora dir la dolor que turmenta
252 lo peccador, quant a la Mort s’acosta,
253 perdent lo be que·s veu esser de costa,
254 e tem anar hon delit no s’esmenta?
255 Si com al mon los senys se delitaren,
256 tots se dolran, havent exces contrari
257 enpertostemps; car es tancat l’armari,
258 hon son tancats aquells que dins entraren,
259 dolent se tant com fer se pot que·s dolguen,
260 no esperant que la dolor los tolguen.
261 D’aquells ho dich qui ’n ley donada viuen,
262 tement infern e paradis esperen;
263 dels havents ley e be no la cregueren,
264 perdent lo mon, de l’altre no s’esquiven;
265 e de aquests, s’esdeve morals visquen.
266 Mas los de mes en vida viciosa,
267 la mort los es a ’quests tan dolorosa,
268 segons lo be que·ls apar que·s desisquen;
269 savis antichs en aço discordaren
270 e different dolor entr’ells jutjaren.
271 Qui pora dir que la mort mes l’agreuge:
272 o qui ’n virtuts morals vol son be metre,
273 donant li mes que·l mon no pot prometre
274 —viure sens por, assegurat de greuge—,
275 o qui ’n delits sensuals molt abunda,
276 ab altres molts, honors grans e riqueses,
277 mescladament ab dolors entorn meses,
278 d’on torn atras lo qui molt s’i profunda?
279 Yo prech a tots qe·m vullan d’affany traure:
280 a qual d’aquests la mort deu mes desplaure?
281 Per delitar, los homens vida volen,
282 e sens delit en lo mon no treballen,
283 e quant d’aquest lo viure los atallen,
284 tant han dolor com delit haver solen.
285 Doncs, puix delit major lo savi prenga
286 en son obrar —per consegüent, en viure—,
287 en major grau de dolor deu assiure,
288 que·l menys perdent e menys delit atenga.
289 Lo qui delit hac ab dolor embolta,
290 ja ve a temps pregar per vida tolta.
291 Tals son e tants los mals que Mort atraça
292 naturalment al cos e arma ’nsemble,
293 que yo·m penit dels que aci asemble:
294 pochs son, segons los que la Mort abraça;
295 per que dire dels que la Mort aporta
296 a l’hom quant mor e tem mes que no espera.
297 Aquest es mal de diversa manera:
298 qui tem aquest e ’n l’altre se deporta:
299 mas ha remey en contra son damnatge:
300 la caritat que no·l sia salvatge.
301 Qui en virtuts morals ha vida feta
302 e consegui lo be d’hom per natura
303 —fe, caritat ne d’esperanç’ach cura—,
304 com animal hom feu vida perfeta.
305 Tot fon dins si e vixque ’n alegria,
306 menys de sentir los mals que altres senten;
307 com vench a mort ses penses no consenten
308 que la dolor terribl’ab ell no sia;
309 car per amor de si feu sa fahena,
310 no·l pagara Deu en la part centena.
311 Menys de ser bo, per son saber hom basta
312 en fer juhi qu’en Deu es la fi nostra;
313 puix en est mon, ne pres la Mort, se mostra,
314 en Deu roman, si raho no·s desgasta.
315 Donchs, puix no es fi que l’home contente
316 en los dos mons, raho es qu’en Deu sia,
317 car, sino Ell, altre no·s trobaria
318 que, fora Deu, a l’entendre·s presente.
319 Tant quant l’om viu, moral virtut lo cumple;
320 mas apres mort, Deu es lo que l’hom umple.
321 Primer que leys fossen per Deu donades
322 e per scrits se regissen los homens,
323 dispondre·n volch natura molts prohomens:
324 raels de be Deu en l’om ha creades.
325 Ells de aço una sciença feren
326 ab que lo mon una part se governa;
327 los actes tots dels homens subalterna.
328 Los vells antichs altre no·n conegueren;
329 hagren de Deu conexença confusa;
330 per ço la Mort a dolor los acusa.
331 Tres principals fins son d’hon homens obren:
332 una dins si, e l’altra tota fora,
333 altra que dins e fora de si mora.
334 Per lurs esguarts aquestes se descobren.
335 Volen honor, gloria, bens o fama,
336 e tot quant ve d’accident o natura,
337 y aquella fi qu’en la virtut atura:
338 d’aquestes fins lo voler d’hom s’enflama.
339 L’altra ’s en Deu, qui a si nos convida;
340 fora nos es, mas no ’s del tot partida.
341 Tot quant se te per qualque sostinença,
342 falleix quant fall aquell en qui·s fermava;
343 fallint lo mon, qui ’n ell se delitava,
344 pert si mateix e no n’ha conexença;
345 e qui dins si e per si actes obra,
346 vinent la Mort, tot lo seu be veu perdre,
347 e fara prou deffenent se d’esperdre,
348 pux s’arma es, defora del cors, pobra.
349 Aquell escalf del qui en Deu espera,
350 no troba ’n si per alguna manera.
351 Puix que del mon e dins si l’hom no·s farta,
352 sa porcio major esta deserta,
353 puix apres mort l’anima es incerta
354 de l’infinit, e mes si·l creur’aparta.
355 Donchs entengam guanyar lo perdurable:
356 aquest es Deu qui apres Mort nos prenga;
357 qui l’infinit a creure ferm s’estenga,
358 de paradis no·s lunya ser amable,
359 com son semblant l’esperit lo cobeja,
360 e lo finit per si te ’n cosa leja.
361 Qui l’esperit infinit lo vol creure,
362 molt li es prop que part de Deu lo crega;
363 e qui tornar a son principi nega,
364 no li es luny que toqu’en Deu descreure.
365 E donchs puix Deu es lo principi nostre,
366 complit es foll qui tornar no y desija;
367 e qui del mon, per Deu, no se·n fastija,
368 per chrestia molt devot no s’amostre.
369 Deu e lo mon ensemps no·s poden colre;
370 qui u vol fer tot, aparell se a dolre.
371 Deu es tot be, e lo mon son contrari,
372 e per ço es que lo qui Deu no ama,
373 lo mon segueix e no ab coxa cama.
374 Qui·l mon serveix, no sper de Deu salari.
375 Per menor mon l’om per tots se nomena,
376 e lo major resembla ’n moltes coses;
377 aço es test auctentich, menys de gloses,
378 que no ’s da buyt en la machina plena.
379 Tot axi l’hom menys de obra no resta,
380 e mala es, si no fa la honesta.
381 Qui no vol be, forçat es que mal vulla.
382 L’indiferent, sens assignar li terme,
383 poch es de si, no te res a que·s ferme;
384 ne ’n mal ne be no te loch qui l’aculla;
385 e no pot ser que l’entendre romanga
386 tan ocios que de res no entenga,
387 e ve a tart que·l voler no s’entenga
388 a res voler, planet o que se·n planga.
389 Donchs, vullam Deu, aquella causa prima;
390 si no farem, de cosa vana, stima.
391 Algun tirant no feu tan alta ’mpresa,
392 quant ell a ’mpres a si lo mon sotsmetre,
393 con feu aquell qui son voler volch metre
394 guanyar lo cel, hon es tota riquesa.
395 Per fer aço, lo seu cos mes per terra,
396 tolent de si tots delits qui·l torbassen;
397 elegir volch penses qui l’ajudassen,
398 a l’esperit, per fer a la carn guerra,
399 e no ampra lances ne colobrines,
400 mas les virtuts morals ab les divines.
401 Mort lo mon tol y al conquistant conquesta,
402 e si conquer lo cel pres mort, n’es digne;
403 e tant es l’hom pus grosser e maligne
404 com no conquer lo mon qu’apres mort resta,
405 lo qual es fi, e lo present es via.
406 Car lo mon es perque·ls homens hi visquen,
407 vida ’s perque de virtuts no·s desisquen,
408 e virtuts son per fer a Deu paria;
409 e si aquest recors hom no encontra,
410 tot quant ha fet en lo mon li es contra.
411 Fe, caritat y esperança·ns hi porten;
412 mas fe roman y esperanç’, a la porta,
413 car la raho alli no les comporta.
414 Creure no cal ço que·ls ulls se deporten;
415 menys, esperar lo que present se mostra.
416 Mas fruirem Deu qui tant esperavem;
417 per caritat amarem qui amavem;
418 aço sera tota la gloria nostra.
419 Ella ’s la fi e les altres son via,
420 sens ella ’s foll qui ’n Deu spera y fia.
421 Mare de Deu e advocada mia,
422 fes ab ton Fill que piados me sia.
Ed. Pere Bohigas: Ausiàs March, Poesies, rev. Amadeu Soberanas e Noemi Espinàs, Barcelona, Barcino («ENC»), 2000.
Pagès CXII.
Incipitario
di Ausiàs March
Indice
degli autori
