Rialc
Rao 59.10
La Comèdia de Dant

            Andreu Febrer
            Paradís I




    1         La gloria d’aquell qui mou quant es
    2      per l’univerç penetra e resplen
    3      en una part menys e en altra mes.
    4         Al çel qui plus de la sua lum pren
    5      fuy yo, e viu tals coses que redir
    6      no sap ni pot qui de llasus dexen;
    7         car acostant se prop del seu desir
    8      l’enteniment nostre·s proffunda tant
    9      que la memoria no·l pot seguir.
    10        E verament tant quant del regne sant
    11     en ma pensa jo pore fer tresor,
    12     ara sera materia al meu quant.
    13        Bon Apollo, a aquest derrer lavor
    14     fe mi vas fet de ta valor axi,
    15     com tu requers a donar l’amat llor.
    16        De Parnaso la un jou ins assi
    17     me fon assay; mas ara amb amendosos
    18     m’es ops entrat al rench qui resta a mi.
    19        Entre al meu pitz spirant dons infusos,
    20     axi com fist quant Marcias levest
    21     del foure dels seus membres presumtosos.
    22        O divinal virtut, si·m fas tal prest
    23     tant que l’ombra d’aquell regne beat
    24     signada en lo meu cap jo manifest,
    25        veuras venir me al teu arbre amat,
    26     e coronar de les fulles per ver
    27     que la materia e tu·m fara dignat.
    28        Si tard se·n cull, o pare vertader,
    29     per triumphar o cesar o poeta,
    30     culpa e vergonya de l’human voler,
    31        car parturit gran goig alt en la leta
    32     delfica deitat deu bella fronda
    33     peneia, quand algu de ssi asseta.
    34        Poqua vospira gran flama segonda:
    35     apres de mi forsan ab mellors veus
    36     se preguara Cirra perque responda.
    37        Ix als mortals per moltes parts e veus
    38     l’alta calor del mon; mas cert d’aquella
    39     qui quatre cercles ajusta ’b tres creus,
    40        ab millor cors e ab millor estella
    41     conjuncta ix, e la mundana cera
    42     a son modo mills tempra e segella.
    43        Havia fet della jorn, deça sera
    44     tal part, e quaix tot era della blanch
    45     l’emisperi, e l’altre negre era,
    46        quand Beatriu sobre·l sinestre flanch
    47     girada viu, e reguardar lo sol:
    48     no·l reguarda aguila ten fit hanc.
    49        Ez enaxi com lo segon raig sol
    50     exir del prim e ressallir ensus,
    51     com pelagri qui tost retornar vol,
    52        axi de l’acte seu, pels ulls infus
    53     en l’ymatge mia, lo meu se feu,
    54     e fique·ls ulls al sol ultra nostr’us.
    55        Molt es legut lla, qui assi no·s leu
    56     a les nostres virtuts, merçe del loch
    57     qui sol per l’humana specie·s feu.
    58        Jo no·l sofri pas molt, ne axi poch,
    59     que no·l vezes vospirar tot entorn,
    60     com un ferre qui bullent ix del foch;
    61        e soptament apparech jorn a jorn
    62     esser adjunt, com si lo qui pot totes
    63     hagues lo cel fet d’altre sol adorn.
    64        Beatriu tota en les eternals rotes
    65     fixa ’b los ulls estava; e jo en luy
    66     les lums fique, della desus aut remotes.
    67        Al seu sguart aytal dintre fet fuy,
    68     qual Glauco fo fet al testar de l’erba
    69     qui feu company en mar del deu autruy.
    70        Transhumanar significar per verba
    71     no·s poria; per que l’eximpli bast
    72     a qui gracia experiença serva.
    73        Si eu era sols de mi cell que creast
    74     novellament, amor qui·lcel governes,
    75     tu u sabs, qu’ab lo teu lum alt me levast.
    76        Quand la roda, la qual tu sempiternes
    77     desigada, a ssi me feu attes
    78     ab l’armonia que temprant discernes,
    79        parech a mi llors tant del cel ences
    80     de la flama del sol, que pluja o flum
    81     no feu may lach ten gran lum.
    82        La novetat del so e lo gran lum
    83     de lur causa m’ensegren un desir
    84     no sentit may ab ten agut costum.
    85        On ella, qui vahia lo meu cosir,
    86     per contentar lo coratge mogut,
    87     primer qu’eu li demanas, me va dir,
    88        començant: «Tu matex te faç boçut
    89     ab fals ymaginar, si que no veus
    90     ço que veras si de tu fos mogut.
    91        No es pas tu en terra, com te creus;
    92     fulgor, fugint del propri situat,
    93     may correch tant com tu es tornat leus».
    94        Si fuy del primer dubta levat
    95     per lo somris parlar qui fo si breu,
    96     dins un novell fuy pus entrellaçat
    97        e digui: «Ja contentat repos eu
    98     d’est’admiracio; mas era admir
    99     com cest corsos leus pas jo qui so greu».
    100       On ell’apres d’un piados sospir,
    101    sos ulls dresa vers mi ab tal semblant
    102    com mare fa su·l fill que veu dellir,
    103       e comença: «Ço qu’a esser tot quant
    104    ha ordre en si, e aquesta es la forma
    105    que l’univers a Deu fa resemblant.
    106       D’on les altres creatures han l’orma
    107    de l’etern valor, la qual es fi
    108    a la qual es feta la dita norma.
    109       A l’ordre que jo dic han lur encli
    110    totes natures, per diversa sort,
    111    a lur principi plus e menys vehi;
    112       on se mouen totes a diverç port
    113    per la gran mar de l’esser, e cascuna
    114    ab son instint a luy dat que la port.
    115       Aquest porta lo foch devers la luna;
    116    aquest dels cors mortals es promotor;
    117    aquest estreny la terra e ’n si aduna;
    118       no sol les creatures qui son for
    119    d’intelligencia aquest arch sageta,
    120    mas celles qu’han entendre e amor.
    121       La providencia, qui tant asseta,
    122    de sa gran lum fa·l cel tostemps quiet
    123    en que gira cell qui ha major freta;
    124       ez ara lla, com a senyal decret,
    125    te·n porta la virtut d’aquella corda
    126    qui ço qui trau dreça en signe let.
    127       Ver es, qu’axi com forma no s’acorda
    128    moltes veus ab l’intencio de l’art,
    129    perqu’al respost la materia es sorda,
    130       tot enaxi d’aquest cors se depart
    131    tal vetz la creatura, q’ha poder
    132    de torçre, axi persa, en altra part;
    133       ez axi com veure se pot cazer
    134    foch de la nuu, axi, si·l motiu prim
    135    l’aterra, torç per alguns fals plaser.
    136       Admirar plus no·t deus si be m’ stim,
    137    del teu muntar, si no tant com d’un riu
    138    si d’un alt munt devalla ab bax confim.
    139       Merevella fora de tu si, priu
    140    d’impediment, jus te fosses assis,
    141    com materia quietar en fich viu».
    142       D’aqui gira devers lo cel lo vis.

 

 

 

    1         La gloria di colui che tutto move
    2      per l’universo penetra, e risplende
    3      in una parte più e meno altrove.
    4         Nel ciel che più de la sua luce prende
    5      fu’ io, e vidi cose che ridire
    6      né sa né può chi di là sù discende;
    7         perché appressando sé al suo disire,
    8      nostro intelletto si profonda tanto,
    9      che dietro la memoria non può ire.
    10        Veramente quant’io del regno santo
    11     ne la mia mente potei far tesoro,
    12     sarà ora materia del mio canto.
    13        O buono Appollo, a l’ultimo lavoro
    14     fammi del tuo valor sì fatto vaso,
    15     come dimandi a dar l’amato alloro.
    16        Infino a qui l’un giogo di Parnaso
    17     assai mi fu; ma or con amendue
    18     m’è uopo intrar ne l’aringo rimaso.
    19        Entra nel petto mio, e spira tue
    20     sì come quando Marsia traesti
    21     de la vagina de le membra sue.
    22        O divina virtù, se mi ti presti
    23     tanto che l’ombra del beato regno
    24     segnata nel mio capo io manifesti,
    25        vedra’mi al piè del tuo diletto legno
    26     venire, e coronarmi de le foglie
    27     che la materia e tu mi farai degno.
    28        Sì rade volte, padre, se ne coglie
    29     per triunfare o cesare o poeta,
    30     colpa e vergogna de l’umane voglie,
    31        che parturir letizia in su la lieta
    32     delfica deità dovria la fronda
    33     peneia, quando alcun di sé asseta.
    34        Poca favilla gran fiamma seconda:
    35     forse di retro a me con miglior voci
    36     si pregherà perché Cirra risponda.
    37        Surge ai mortali per diverse foci
    38     la lucerna del mondo; ma da quella
    39     che quattro cerchi giugne con tre croci,
    40        con miglior corso e con migliore stella
    41     esce congiunta, e la mondana cera
    42     più a suo modo tempera e suggella.
    43        Fatto avea di là mane e di qua sera
    44     tal foce, e quasi tutto era là bianco
    45     quello emisperio, e l’altra parte nera,
    46        quando Beatrice in sul sinistro fianco
    47     vidi rivolta e riguardar nel sole:
    48     aquila sì non li s’affisse unquanco.
    49        E sì come secondo raggio suole
    50     uscir del primo e risalire in suso,
    51     pur come pelegrin che tornar vuole,
    52        così de l’atto suo, per li occhi infuso
    53     ne l’imagine mia, il mio si fece,
    54     e fissi li occhi al sole oltre nostr’uso.
    55        Molto è licito là, che qui non lece
    56     a le nostre virtù, mercé del loco
    57     fatto per proprio de l’umana spece.
    58        Io nol soffersi molto, né sì poco,
    59     ch’io nol vedessi sfavillar dintorno,
    60     com’ferro che bogliente esce del foco;
    61        e di sùbito parve giorno a giorno
    62     essere aggiunto, come quei che puote
    63     avesse il ciel d’un altro sole addorno.
    64        Beatrice tutta ne l’etterne rote
    65     fissa con li occhi stava; e io in lei
    66     le luci fissi, di là sù rimote.
    67        Nel suo aspetto tal dentro mi fei,
    68     qual si fé Glauco nel gustar de l’erba
    69     che ’l fé consorto in mar de li altri dèi.
    70        Trasumanar significar per verba
    71     non si poria; però l’essemplo basti
    72     a cui esperienza grazia serba.
    73        S’i’ era sol di me quel che creasti
    74     novellamente, amor che ’l ciel governi,
    75     tu ’l sai, che col tuo lume mi levasti.
    76        Quando la rota che tu sempiterni
    77     desiderato, a sé mi fece atteso
    78     con l’armonia che temperi e discerni,
    79        parvemi tanto allor del cielo acceso
    80     de la fiamma del sol, che pioggia o fiume
    81     lago non fece alcun tanto disteso.
    82        La novità del suono e ’l grande lume
    83     di lor cagion m’accesero un disio
    84     mai non sentito di cotanto acume.
    85        Ond’ella, che vedea me sì com’io,
    86     a quietarmi l’animo commosso,
    87     pria ch’io a dimandar, la bocca aprio,
    88        e cominciò: «Tu stesso ti fai grosso
    89     col falso imaginar, sì che non vedi
    90     ciò che vedresti se l’avessi scosso.
    91        Tu non se’ in terra, sì come tu credi;
    92     ma folgore, fuggendo il proprio sito,
    93     non corse come tu ch’ad esso riedi».
    94        S’io fui del primo dubbio disvestito
    95     per le sorrise parolette brevi,
    96     dentro ad un nuovo più fu’ inretito,
    97        e dissi: «Già contento requievi
    98     di grande ammirazion; ma ora ammiro
    99     com’io trascenda questi corpi levi».
    100       Ond’ella, appresso d’un pio sospiro,
    101    li occhi drizzò ver’ me con quel sembiante
    102    che madre fa sovra figlio deliro,
    103       e cominciò: «Le cose tutte quante
    104    hanno ordine tra loro, e questo è forma
    105    che l’universo a Dio fa simigliante.
    106       Qui veggion l’alte creature l’orma
    107    de l’etterno valore, il qual è fine
    108    al quale è fatta la toccata norma.
    109       Ne l’ordine ch’io dico sono accline
    110    tutte nature, per diverse sorti,
    111    più al principio loro e men vicine;
    112       onde si muovono a diversi porti
    113    per lo gran mar de l’essere, e ciascuna
    114    con istinto a lei dato che la porti.
    115       Questi ne porta il foco inver’ la luna;
    116    questi ne’ cor mortali è permotore;
    117    questi la terra in sé stringe e aduna;
    118       né pur le creature che son fore
    119    d’intelligenza quest’arco saetta
    120    ma quelle c’hanno intelletto e amore.
    121       La provedenza, che cotanto assetta,
    122    del suo lume fa ’l ciel sempre quieto
    123    nel qual si volge quel c’ha maggior fretta;
    124       e ora lì, come a sito decreto,
    125    cen porta la virtù di quella corda
    126    che ciò che scocca drizza in segno lieto.
    127       Vero è che, come forma non s’accorda
    128    molte fiate a l’intenzion de l’arte,
    129    perch’a risponder la materia è sorda,
    130       così da questo corso si diparte
    131    talor la creatura, c’ha podere
    132    di piegar, così pinta, in altra parte;
    133       e sì come veder si può cadere
    134    foco di nube, sì l’impeto primo
    135    l’atterra torto da falso piacere.
    136       Non dei più ammirar, se bene stimo,
    137    lo tuo salir, se non come d’un rivo
    138    se d’alto monte scende giuso ad imo.
    139       Maraviglia sarebbe in te se, privo
    140    d’impedimento, giù ti fossi assiso,
    141    com’a terra quiete in foco vivo».
    142       Quinci rivolse inver’ lo cielo il viso.

 

 

 

Ed. Annamaria Gallina: Dant Alighieri, Divina Comèdia, versió catalana d’Andreu Febrer, 6 voll., Barcelona, Barcino («ENC»), 1974-88. ~ Ed. Giorgio Petrocchi: Dante Alighieri, La Commedia secondo l’antica vulgata, 4 voll., Milano, Mondadori, 1966-67.

 

Indice della Comèdia
Incipitario di Andreu Febrer
Indice degli autori

Rialc