Rialc
Rao 49.7a
Ferran Díeç
1 Les obres dalt han son etern principi
2 hi·l temps no pot en crim gens viciar les.
3 per hon Jhesus temporalment es home
4 y eternament fon previst encarnar se,
5 perque·l peccat no y posas lo seu vincle.
6 De l’angel fon la causa del seu caure:
7 veure ’xalçar sobre si dos persones,
8 la mare y Fill, de qui devem retraure
9 l’original, en qui no pot re ’caure,
10 puix als del cel no y pleguen estes ones.
11 No deu pleguar la creatura·l deute
12 del Creador en posar tal divorci:
13 que·l mort Adam a sa filla condampne,
14 puix es de Deu mare, fent nou linyatge,
15 d’on lo vasall no la ’ngendra rebelle.
16 Si l’infinit sobre·l finit pren força,
17 l’om no pot gens dignitat infinida
18 offendre ’n res, que deu esser escorca
19 del fruyt etern, maternitat que sforça
20 son viure pur sols de si dar nos vida.
21 Si·l Fill inmens volgue crear lo setgle,
22 qui pot dir may que sa mare s’oblide?
23 Que stant mig mort en sa mare mes pensa,
24 que no en Si. Y obeint a l’Altissme,
25 Pare seu ver, honra lo verge ventre.
26 Son Pare vol fer son Fill creatura,
27 hi no dexant paternitat tan alta,
28 fos, qual es Ell, d’Aquell la mare pura.
29 Puix l’obra es feta sobre natura,
30 fos l’instrument organitzat sens falta.
31 Per noble fer l’ome qu’era tan fragil
32 prengue la carn Jhesus, salvador nostre.
33 Donchs fon mester sa mare ser exemta
34 del que feu l’om perdent los drets seus nobles,
35 puix recobrats per ella ser havien.
36 Rem la son Fill, que·ls tals ella no perda,
37 que ’n tot moment en puritat s’estengua,
38 ni que·l Satan trenque sols una squerda
39 d’asta semblant, tenyida ’b color verda,
40 rompent li·l cap, que spera ’n Fill Deu prengua.
41 Par que digam que·l Fill es en gran carrech.
42 si li metem capell tal a sa mare,
43 qui·ns ha manat que sos pares hom honre
44 hi·ls faça be. Donchs, qual es qui gens dupte,
45 puix que li fon pare y mare sols verge?
46 Fins que sera per la Sgleya l’edicte
47 d’aço manat, devem tots esforçar nos
48 inpugnar molt als qui paren conflicte
49 a veritat, per l’interes tan ficte
50 d’onrar lo Fill, y ab fals volen tirar nos.
51 Per molts esguarts se deu fermar la pensa
52 en tal laor, que puja sobre·ls angels,
53 puix vist l’engast, qu’es digne de memoria,
54 sia·l joyell, que negu no·l menyspree,
55 per esser junts Deu hi sa mare una.
56 Sia per ço l’argenter fidelissim,
57 que ’n lo seu cor los deu fermar ab treva,
58 que·l diamant Jhesus, ver hom altissim,
59 en or tan pur com lo ventre dignissim
60 de la sens par, s’engaste mes que ’n Eva.
61 Passem al fet de com per ella·ns salva
62 lo Redemptor ab les pures sanchs sues.
63 Donchs tendra part en esser redemptora
64 la que tengues dels remuts semblant culpa,
65 hi fos l’esmerç ab diabolich logre
66 prenent Jhesus la carn qui fon infecta;
67 y al Lucifer dexas son dret escriure
68 sens preservar d’aquella part dejecta
69 d’obligament, que·l Satan ab sa secta
70 volen posar en la qui n’es delliure.
71 Havia ser molt copios tal rembre
72 perque fos dit que part nunca li falga
73 d’aver remut nosaltres dels mals actes,
74 y a ella sols sens l’original macula,
75 que fos bastant la redempcio sua
76 als altres tots, essent escassa l’ora
77 en detardar al que Deu los volia,
78 mas ella no, puix, sens alguna mora,
79 s’organiza per esser dins hi fora
80 vexell perfet escrit, Verge Maria.
81 Perque·l tardar dels cors, quant s’organiza,
82 del peccat ve. Per hon peccant la fembra,
83 mes que no l’hom, mes d’animar se tarda.
84 Mas d’ella, puix crim en lo mon no·s troba,
85 es versemblant que fon l’anima promta,
86 sens temps algu discurs voler hi pgndre.
87 Per hon provam de crim no ser offesa,
88 que l’Incompres dins ella·s vol estendre,
89 puix en son cors no y troba que rependre
90 ni ’n l’esperit, d’on pogues ser may lesa.
91 Per reparar lo crim qu’era ’n nosaltres
92 es Deu vengut, naxent de pura dona,
93 perque curas lo crim ab son contrari.
94 Hi del mon feu la dolça medicina
95 que lo malalt fos prompte ’n acceptar la.
96 Que si·l veri fos en la mare santa,
97 l’om verinat te molts qui·l desadoben
98 per reclamar del Fill la merçe quanta,
99 que·l metge Deu, si·ns visita, ·ns espanta
100 si·ls parents sans prop del malalt no·s troben.
101 Mare de Deu, qui us dubten de ser tanta
102 vostra virtut, no·ls leve lo que us roben,
103 perque, contrits, los cobra vostra manta,
104 y al creure seu lo vici, que·ls encanta,
105 dexe libert, que molts veig que s’adoben.
Ed. Antoni Ferrando, Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, València, Institució Alfons el Magnànim, 1983, p. 425.
Vedi la nota a 49.1.