Rialc
Rao 0.27

            Frondino e Brisona






Storia de l’amat Frondino e de Brisona on se contenen quatre letres de amors ab algunes cansons en frances.

    1      Car es plasers d’ausir,
    2      vos vull comptar e dir
    3      mant bon dictat noell
    4      d’un aymador isnell
    5      e d’una dona gaya
    6      c’ab fin’amor veraya
    7      s’amon trop lialments,
    8      qui per fals jutgaments
    9      dels malvats envejos,
    10     que fay los amadors
    11     per mantes vets doler,
    12     agron man desplaser
    13     e mants cruels destrets,
    14     si com apres veyrets
    15     en lurs dictats gentils.
    16     Usatges es estils
    17     es d’Amors e sera
    18     qu’ell’es met lay on ha
    19     cor franc a luy servir,
    20     e no·l pot contradir
    21     estaments, ni rictats,
    22     ne sens, ne paubretats,
    23     ne saubers qu’el mon sia;
    24     ans ha tal senyoria
    25     que plus aut senyoreja
    26     e·ls plus saubents garreja
    27     e met en ses presos,
    28     e·ls paubres sofretxos
    29     ffay en rich loch amar;
    30     ez axi·n volc mostrar
    31     en aycest que us diray.

    32     Entan, al mes de may,
    33     ffuy en un gay pays,
    34     on fonc per amor pris
    35     us escuders valents,
    36     nomnats per motas gents
    37     Ffrondino, bon aman
    38     ab cor gay e presan
    39     ez ab paytit aver,
    40     may sab gint mantener
    41     bontat e gentilea;
    42     ez ha sa amor tant mesa
    43     en una dona pros,
    44     d’aut estat e ricos,
    45     a cuy dizon Brizona,
    46     que·l cor e la persona
    47     e tota s’antendença
    48     met ab gran diligença
    49     en luy servir de grat,
    50     ab ferma leyaltat,
    51     si co·s tany de ’man fi;
    52     ez ella sens nulh si
    53     l’ama ’xi carament
    54     que, per lonc estament
    55     que Dieus li poxes dar,
    56     crey c’autr’aman pus car
    57     no·l semblaria ges.
    58     E car l’amar qui es
    59     d’aytal domna volguts
    60     es pus apercebuts
    61     de far so c’Amor vol,
    62     Ffrondino, qui no·s dol
    63     si no cant be no fay,
    64     hac talen que dalay
    65     contra les Turcs anes,
    66     pero que·n demandes
    67     Brizona si·l playra.
    68     Per que tantost ana;
    69     dix axi a Brizona:

    70     «Senyora prous e bona,
    71     gentils, valents e gaya,
    72     qu’eu am de amor veraya
    73     may que la mia vida,
    74     honor me vol e·m crida
    75     ez Arnors me conseylla
    76     que per vos, qui parella
    77     non avets en valor,
    78     e per la vostra amor,
    79     ffassa en breu un viatge
    80     per veser lo carnatge
    81     que·s fara lay dels Turcs,
    82     on pro castells e burchs
    83     crey que veuray abatre
    84     per alguns qui combatre
    85     se·n van ab lor breument.
    86     Per que us prech humilment
    87     me fassats tal valensa
    88     ques ab vostra licença
    89     eu puxa lay passar
    90     per honor conquistar,
    91     e per far so qui·s tany
    92     d’aycel qui tan presan
    93     dona, com vos, servex.
    94     E si be no merex
    95     mon cor aver tal grat
    96     de vostr’auta rictat
    97     que vos lo governets,
    98     ne·l tingats ne·l amets
    99     ab vostra ’mistat pura,
    100    ajats de mi tal cura.
    101    que no m’oblidets ja;
    102    car, si mon cors se·n va,
    103    a vos laix tot mon cor,
    104    que m’enviu lo tresor
    105    de joy e d’ardimen
    106    que·l vostre ris plazent
    107    li dara totavia,
    108    lo qual sera ma guia
    109    totes vets, on qu’eu vaia;
    110    car fin’amors veraya
    111    me fara sovenir,
    112    ses jamay departir,
    113    de sa dousor pensar
    114    e de vos reclamar
    115    tostemps e tota hora».

    116    Ayso dits, la tezora
    117    de cruel desconort
    118    Brisona pres tan fort,
    119    e ’naxi la taylet
    120    que res no·l respondet,
    121    ans cuget pel cor fendre,
    122    . . .
    123    sus Frondino l’amat;
    124    ez ell tenc abraçat
    125    son gay cors dousamen
    126    Brisona mout plasent,
    127    e demanda li ’n do
    128    que·s dones confort bo
    129    e que no s’esmarris;

    130    mas xascus tenc son vis
    131    esfalbit, esperdut
    132    e·l cor escomogut
    133    per greu dolor que·ls pren,
    134    ez ab gran marrimen
    135    mescieron lur esgart,
    136    tan trist que crey que part
    137    non hac en tot lur cors
    138    que dedins e defors
    139    no sentis dolor gran.
    140    E Brisona, ploran,
    141    ab vis mout doloros,
    142    ffech un plant angoxos
    143    e respos enaxi:

    144    «Amics dous, pus de mi
    145    te vols axi lonyar
    146    per honor gasanyar
    147    en pahis tan londa,
    148    dic te que mon cor n’a
    149    doloros marrimen,
    150    qui, ploran e planyen,
    151    m’aucira de tristor.
    152    Amics, tu as m’amor,
    153    no say que·t vas sercan,
    154    qu’eu tenc per tan presan
    155    lo tieu cors, per ma fe,
    156    que no volgra per me
    157    ffessets aytal assay;
    158    mas, pus vey c’a tu play
    159    tal honor conquerer,
    160    Dieu prec te·n leix aver
    161    tot so que ton cor vol.
    162    Mas, lassa, tant me dol,
    163    amics, esta partida,
    164    que cascun jorn marrida
    165    viuray tro qu’eu te veya,
    166    e no crey ja qu’envege
    167    de veer nul hom me prenda;
    168    ans te farai de renda
    169    nul sospirs cascun jorn,
    170    tro vege·l teu retom,
    171    le quals prech Dieu que sia
    172    breument, si com volria
    173    ton cor e·l meu desira.
    174    Mas, per tal que de l’ira
    175    e del greu desconort
    176    qu’enaxi mon cor mort
    177    e met en amergor,
    178    e per tal que·l gran plor
    179    on per tu eu viuray
    180    no·m meten en esmay,
    181    prec te que·m vulles far
    182    sagrament de servar
    183    tostemps leyaltat ferme,
    184    car eu te jur que ferme
    185    te seray ses cor vari».

    186    E pres un breviari
    187    on, axi com dit ha,
    188    juret, pausan la ma.
    189    E Frondino apres
    190    ffet axi com ades
    191    Brisona l’ach raquist.
    192    Puys dix ab semblant trist
    193    Brisona: «Ayço faras,
    194    amics: tu portaras
    195    le neyr e·l vert per mi,
    196    ez eu per tu axi»
    197    Ffrondino dix: «Que·m piats
    198    ayço, e quant vullats,
    199    senyora, ben complir!».
    200    Es ab mant greu sospir
    201    ella·l det un joyel
    202    gentil, ricos e beyll
    203    que per s’amor portes,
    204    ez ell me par que·l des
    205    un joliu anell d’aur;
    206    mas li seu cabeyll saur,
    207    que semblavon daurat,
    208    eron tan escampat
    209    e tirat e malmes
    210    sobre·l seu vis, qui es
    211    may pur que nuylla flor,
    212    que la pus gran dolor
    213    del mon me pres de·l veure,
    214    car no poriets creure
    215    la pietat que s’era.
    216    Puys, ab dousa manera,
    217    cascun pres son comjat,
    218    l’un ab l’autr’abrassat,
    219    mas res no·s pogren dir,
    220    car li coral sospir
    221    e·l gran dol que fasia
    222    cascus los o toylia
    223    Mes anans que partis
    224    del tot, li ach tremis
    225    Ffrondino cest comjat
    226    per missatger celat
    227    qui·l fayt saubia tot.

Virelay

    228    La doleur gran que j’ay au departir
    229    de vos veoyr, douce dame d’onour,
    230    me fayt muer tota ma joya ’n plor,
    231    e le pooir de mon las corps falir.

    232    Las! je ne say quant reveoyr poray
    233    vo gran biaute qui est toute ma joya
    234    e vo dous vis tres amoros e gay
    235    a cent foys plus que dire no sauroye.

    236    Ce me fara tous dis plaindre e gemir
    237    e demorer en si dura langor;
    238    mes je veuill plus par vos, tres douce flor
    239    avoyr tels mals que por autre playsir.

    240    E Brisona, qui mot
    241    saubia ben dictar,
    242    ayco li fet portar
    243    per lo dit missatgier,
    244    scrit sus neyr papier
    245    ab color de blau fi.

Rondeu

    246    Adieu, mon dous amis e ma perfeta amour!
    247    Lasseta! je ne ssay quant sera le retorn!

    248    Vostre suy e seray, mes j’ay el cuer dolour,
    249    car vostre departie fayt de ma joye plour,
    250    tant que, jusque vos voye, ja n’auray bon sejorn.

    251    E tantost se parti
    252    Ffrondino, ez anech
    253    contre·ls Turchs, on mostrec
    254    qu’era fis amoros.
    255    Ez apres dels ans dos
    256    tornet en son pahis,
    257    mot desiros que vis
    258    ceyla q’aymava tan,
    259    que stave desiran
    260    cascun jorn sa venguda.
    261    Mas, car fazia aiuda
    262    a un seu gran amich,
    263    esdevenc li destrich
    264    que no poch anar lay
    265    on la dompn’ab cors gay
    266    ffasia son estar.
    267    May gen, qui ’n malparlar
    268    tostemps troba sabor,
    269    difamech ab error
    270    la prous dompna Brisona,
    271    dizen quez ella dona
    272    s’amor az un gay nobla,
    273    e quaix trestot lo poble
    274    li deron mala fama;
    275    d’on Frondino qui l’ama
    276    ffonc dolents e marrits
    277    e per tristor languits
    278    may que dir no us poria,
    279    tant que la nuyt e·l dia
    280    vivi’en trabayll greu.
    281    E so d’on ell pus leu
    282    donet en ayco fe
    283    es car decosta se
    284    trobech un jorn escrita
    285    una letra patita
    286    ques al dit nobl’anava
    287    . . .
    288    ffos per Brisona fayta;
    289    d’on entrech en tal gayta
    290    Ffrondino e ’n tal pena
    291    quez, axi com remena
    292    l’auta mars ab forts onda
    293    l’esquifet e la gronda
    294    o la pauca tarida,
    295    axi, ses nuyla mida,
    296    remenech son coratge
    297    tristors, c’ab gran dampnatge
    298    de son cors lo tenia.
    299    E car may no podia
    300    soffrir son cruzel mal,
    301    si com ceylls cuy no val
    302    conort que pux’aver,
    303    escrisch ab desplaser
    304    a Na Brizon’ayxi
    305    con trobarets aysi.

Letra que Ffrondino tremes a Brisona, complayent se d’eyla, creent que per altra l’aja oblidat.

La mia ma scriu ab gran dolor a tu, e prech te que si m’as oblidat, no vulles almenys, membrant te de la mia amor, oblidar de legir esta letra la qual te tremet per dues rahons: la primera raho es per so com hi dupte que Amor, qui liga les lengues dels ferms amadors e la voluntat de aquells quant son denant lurs amadores, no ligas ma lenga e mon voler en tant que yo, vaent tu e no podent dir les coses que he acordades, agues apres pus dura pena de aquesta que soffir; la segona rao es que, certificant te pus clarament de so per que son en la pena, me sia dat algun remey, si a tu aparra iust. Yo, servidor teu, lo qual amor enlassa per la tua balea en la mia tendre e pueril adad, e tal, las!, que despuys que yo axi per amor enlassat me done a tu, segons que tu saps, no volent ne podent axir de aquell, mas ab ferm voler ser vin e aman tu, que yo creu esser noble no solament per natura mas encara per balea e per moltes altres coses a perfeta noblea pertanyents, he soferts, per tu ainar, tots aquells trabaylls que amador pot soferir; e son per tu amar en greu pena, de la qual me planc a tu, pregan te que, si de aquella per amor no·m vols ajudar, membrant te de la tua noblea, me vulles ajudar, car nobla cor no deu soferir de fer morir a pena lo seu pres, molt menys lo seu servidor leyal. Pena es a mi dolorosa hoyr de la tua noblea que oblidant los sagraments ab tanta fervor de amor entre nos fets, e avent en menyspreu mi, leyal servidor teu, e la tua honorabla fama per nobles obres al present conservada, as en cor de servar en amar la manera de les falses amadores qui, gloriejant se en lurs falses maneres, enlassen ab lurs foylls semblants molts homens en lur amor, detinent aquells en foyla vida, a dan e derrisio lur. E pena es a mi sobresdura, creent yo per aquesta manera esser oblidat de tu e perdre tanta gloria de amor com avia, cuydant esser amat de tu. E pena es a mi ymaginan que la tua nobla persona, scarnida per algun enganador, faent te semblant de amor, sia en greu diffamacio sdevenguda. Totes stes penes ensemps unides me tenen en dura e cruel pena. O las!, quantes vagades he yo sospirat per sta pena!, e quant he tu planguda de tan greu dan, lo qual no es a mi manor que aquell que sostench en la mia persona, so es que la tua faina sia enlegida per veus o paraules de gents, o per colpa tua. O, quantes vegades he desigat que·m vengues dir lo meu cor, lo qual yo lexe a tu al nostre doloros departiment, que podia esser de tu e de les paraules que yo he oydes e de alguns senyals de aquelles qui m’an tengut longament en angoxosa e dolorosa sospita! E quantes vagades es fogida soptosament de mos ulls la voluntat del dormir! E tantes vagades m’a svetlat ab dolor la angoxosa e dolorosa memoria de aquestes coses, ab tants amergoses sospirs m’a feta mesclar la vianda en les hores de mon menjar! E tantes vagades m’an fet anar solitari e pensiu en diverses locs les dolors que yo he per aquesta rao! Ay las!, be creu que si les mies dolors se posquessen convertir en lagrames, e yo posques molt plorar, gran aleujament fora stat a mi, o si·m posques planyer algun qui·m sabes dar conseyll o remey. Mas no es costuma de ferm amador gosar dir sos mals, o si·ls dixes, no fora per aço dat aleujament a les mies dolors. Tu sola, de qui yo son leyal e ferm servidor, pots mi garir, si a tu plau, e aleujar de tantes penes, faent me cert si la fermetat qui·s pertany en nostra segrament es per tu en alguna cosa leza o del tot preterida. E si u es, so que no creu de la tua noblea, as a mi retut indigne gardo del meu leyal servici e trebayll e de la ferma e imutabla amor que yo he a tu; car, no abeylint als meus uylls ne al meu voler alguna balea de fembra ne alguna graciositat, riquea, amor o privadea, e tota altra, sino tu, auda en oblit e en menyspreu. E aço per la continua memoria que he de la tua perfeta figura e de les tues agradables e amoroses maneres, les quals ab los uylls de ma pensa, me fa soven leyal amor veser e re mirar. On dic, apres de aquesta dolsa e amorosa visio e la ymage de perfeta dolsor: o vida e benanansa mia! quan trauras tu, dolsa speransa e confort meu, la mia lassa pensa d’estes dolors? E cant me trauras d’esta mortal pena per la qual oblit viure? E cant me tornaras en ma benanança e confort, demostrant me si yo son encara teu? Sia, doncs, si a tu plau, clarament certificat de la tua voluntat; e si ver es que m’ages oblidat, vulles me tornar lo meu cor. Car, be que yo no·m posques de aquell en altre mar servir, no·m par lo·m degues pus retenir, si aquell as rebujat, contra la primera empresa entre nos feta de les dues colors. E faras justa cosa en ton poder res de que no t’asauts. E yo, lexant la una de les dites colors, retendre·m l’altra, so es lo negre, ferm e trist sens speransa, e manere ma trista e dolorosa vida, segons que permetra cruel fortuna, la qual pot a tu dar amador pus honorable mas no pus leyal, e pot a tu dar altre servidor, mas no pus ferm; e pot a mi donar tot compliment de angoxosa dolor e de pena, mas no plaser  de amor, car la mia amor e los meus plers en tu feniran, en ma de la qual Deus posa ma tribulacio e ma benenança.

Rondeyll

    306    Tristes suy en tel desconfort,
    307    que si ge n’ay aligement,
    308    certes, bone, beyle, playsent,
    309    par vos pendray briefment la mort.

    310    Las! je n’ay solas ne deport
    311    ffors can je voy vo corps le gent.

    312    Mes cant si gran biaute recort
    313    e poynt ame ie ne me sent,
    314    pleindre ne fayt si durament
    315    que morir de bon gre m’acort

    316    Brisona, qui saubia
    317    que Frondino venia,
    318    qu’ab gran joy esperava
    319    en pauc no·s desperava
    320    cant bac sa letra vista;
    321    d’on fech, ab pensa trista,
    322    a Frondino resposta,
    323    qui de son cap li costa
    324    pro d’ayga d’amergura,
    325    car pensan l’amor pura
    326    e leyal que l’avia,
    327    claraments conexia
    328    c’a tort era jutgada;
    329    mas, car lo seu cor nada
    330    tostemps en leyaltat,
    331    ffec li aytal dictat
    332    con aysi vos he scrit,
    333    de leyaltat garnit.

Resposta de Brizona a la dite letra de Frondino, ab la qual se scusa aver fallit en amar.

Tant es de majors penes lo cor de l’innocent afligit, con es injustament de maiors fayliments incolpat. D’on yo, ignocent de les colpes a mi per tu, senyor, posades, son dins mon cor aytant pus afligida com la mia leyaltat es mes per grans fayliments no justament blasmada o incolpada. Car fort es a mi dura cosa hoyr que per tu, senyor, sia cregut e a mi posat e per les tues letres demostrat que la mia leyal e ferma amor sia vert tu variable; o, lexan e oblidan los primers leyals comensaments de la ferma amistat que yo he a tu, sia per greu crim de desconexensa en alguna manera enlegida o diminuida, la qual es per fermatat purament conservada e per leyaltat continuament multiplicada e conformada. Encara es a mi afliccio e pena que sapias tu, senyor, que per ocasio prospera ne adversa yo aja delenquid en alguna part de leyaltat e de amor ferma vert tu; e tu, posant mutacio al propri nom d’on yo, en temps de nostra amorosa conversacio, yo solia per tu esser apeylada, me vulles nomnar en altre manera a mi stranya, dient me falsa e desconexent amadora. e volent esser en la congregacio e manera de les falses, foyles e variables amadores, e dient que he meses en oblit los sagraments entre nos fets, los quals he tan purament servats que, si sabies quanta es la Mia memoria ferme en aquells e en sovenir de tu, e com habita sovin dins la cellula de la mia memoria la tua image, en la qual son a mi representats los teus loables fets e dits e les tues nobles, agradables e insignes condicions e maneres, e com es sovin mon cors desiros que yo posques vert tu anar, e com es la mia voluntat inclinada a demanar e ensercar noves de la tua nobia persona, per les quals se posques alagrar la mia anima de la tua absencia trista, no diries tu, senyor, que yo son aquella qui meresch aver nom de falsa e desconexent amadora, ans, mudant sta manera, seria de scriure a mi agradabl’e volenteros, en tal forma que fos per les tues letres confortada, yo, leyal e ferma amiga tua, per la tua sinestra intencio desolada e afligida, qui, sperant lo teu gracios aveniment, desir tu servir ab ferma benvolensa, la qual, encara apres la mia mort, sera per tu ab la mia anima perdurablementtrobada. Lexa, doncs, senyor, tota vana e sospitosa rancor que ages contra mi auda, e no vulles pus ab aquelles cruels armes e doloroses turments de sospitosa manera afligir ne turmentar mi, amiga tua, ne rompra ne divisir les mies entramenes ab tan amergoses dits qui son mortal coltell per departir aquelles. E restituhint me a la tua gracia e amor, conforte m’ab les tues acostumades e gracioses letres, manant me so que·t sera agradable qui per mi puxa esser fet al teu pler e honor.

    334    Ne penses pas que vous oblie,
    335    mes dous amis, car vroyemment
    336    tous dis vos suy loyaus amie.

    337    Seur moy aves le seignourie
    338    e aures trestout mon vivent.

    339    Mon cuer, mon voloir e ma vie
    340    seront a vo comandament,
    341    sans fauser de ce vos afie.

    342    Ffrondino, cant hac lesta
    343    esta resposta presta
    344    que Brisona·l tremes,
    345    fonch en tan gran joy mes
    346    c’ab sobres de dolsor
    347    . . .
    348    de joy cugech morir;
    349    e pus no poc tenir
    350    Brizona ’n tal sospita,
    351    ans crezech qu’ella ’bita
    352    ab leyaltat mout fina.
    353    Mas, car Amors afina
    354    tot cor leyal e clar,
    355    tant que li fay mostrar
    356    lo desir e·l voler,
    357    quez au so que veser
    358    desira ne que vol,
    359    ffech pausar tot lo dol
    360    a Na Brison’a part.
    361    E, com ceylla que s’art
    362    per Frondino l’amat,
    363    tantost l’ac enviat
    364    a dir so c’ausirets
    365    si sta letre ligets.

Letre de Brisona a Frondino reprenent lo com tant tarda de
fer li saber son stament.

Si la longa distancia qui es del loch on tu, senyor, abites tro en aquell on yo son, departeix la amor de nostres coratges, no sens rao as mi mesa del teu departiment ensa en oblit. Car despuys no m’es per les tues letres o missatges stat donat confort o consolacio alguna. Mas com per semblant distancia o divisio de lochs bona ne ferma amor no creu que puxa esser departida ne divisida, tant que, defaylent la visitacio corporal, aquella mental, per letres o missatges demostrada, no particip entre los ferms amadors, creu yo, senyor, que sia poca amor que tu as a mi, o necligencia que·l teu cor ha en aver pensament o memoria de la ferma benvolensa que yo he a tu; e per la dita raho ha cessat entre nos la visitacio deguda. Pero, posant yo a part la rancor e trabayll en que mon cor es, e que sofer per lo teu fayliment, no sperant que·m sia per tu, senyor, demenat lo meu stament, certifich te de aquell. Sapies, senyor, que per la amor que·m destreny, stant axi en absencia de la tua graciosa presencia, vaig sercant locs separats on, departida de totes companyies o persones, pusque segurament perseverar a la amorosa contemplacio qui delita lo meu cor pensant en la tua balea. Mas, jatsia que durant aquella a mi sia delitable lo temps e·l pensament, quant mon cor excitat me fa gardar per totes parts a veure si atrobaria tu, lo qual me imaginacio me mostra axi com a present, no podent te veure ne trobar, romanch soptosament desolada e trista, entant que, tot humenal repos per mi lexat e oblidat, lo meu cors es portat a dolor e languiment, desiran te veure o almenys aver, en defayliment de la tua present visitacio, de les tues gracioses letres ab les quals posques passar algun temps leument lo trebayll en que son per tu, senyor, amar. Doncs, no avent en menyspreu mi, leyal e ferma amiga tua, prech te, senyor, que ab aquells remeys que Amor mana fer en semblant cars, me vulles ajudar e valer, sabent que si per tu los dits remeys me seran denegats, lo meu cors vendra a mortal ffi e conclusio, la qual a mi, senyor, no sera leu de portar ne a tu honorable de soferir. D’on prech Amor que ab semblant ligam qui te a mi presa per les tues voluntats obehir, vulla tu ligar e tenir en tal manera que la pena, egualment partida, sia per tu sentida, axi com per mi. Pregant te, senyor, que si a la tua molt nobla, bela e graciosa presencia pot esser agradable res que yo puxa fer, per aquella me·n vulla certificar, sabent que per sos manaments complir no·m trobara necligent. 

Rondeyll

    366    Penser me font loyaus amours tous dis
    367    en vos, amis, e la douçe pensee
    368    rejoir pas ne me puet ne m’agree,
    369    pus que veoir ne puys vo playsant vis.

    370    Joya ne sent, eins me tient le cuer pris
    371    tristeçe grant par dure destinee.

    372    Voloyr, pooyr e corps ay tous pensis,
    373    raysons, espoyrs dou tout m’ont obliee,
    374    car avech moy ne font plus demouree:
    375    ages pitie de moy, dous biaus amis!

    376    Adoncs le joy doblech
    377    a Ffrondino que stech
    378    ligen e religen
    379    esta letra plasen
    380    de Na Brisona cara,
    381    e desirs qui s’empara
    382    de Frondino del tot,
    383    ffech li desirar mot
    384    quez ell vege Brizona,
    385    e com cell qui tensona
    386    ab l’ur de son desir,
    387    tremet li clar a dir,
    388    per esta letra seva,
    389    desirs com fort lo greva.

Letre que Frondino tremes a Brisona, on li fa saber son stament e lo gran desir que ha de veser ella, scusant se de la triga de son scriure.

O molt graciosa e cara sor, prec te que, si la mia tardiva letra ha faylit tant a visitar la tua molt amorosa presencia, que, perdonan a mi e a ella, vulles aquella gardar ab lo teu benigne sgart, no encolpant ella, ne mi de la sua triga, car ella, desiran venir denant la tua dolsa fas, ha sperat longament fael portador, ab lo qual segurament posques venir a esser legida per la tua voluntat. Lo qual portador atrobat, s’es molt alegrada, e molt curosament e continua ha mi raquest de esser ivasosament tremesa, prometent me portar de tu amorosa consolacio e bones novelles, ab les quals pusque un poch spirar lo meu trist cor engoxos e quaix enfogat per greu destreyiment de amoros desir que·l te continuament occupat; qui, axi com se solia delitar en plaser e goig de tota dolsor complit, se dol ab trists plants e sospirs, los quals, algunes vagades per mi retenguts, per cobrir mos mals a les persones a mi presents, me cuyden fer per diverses parts del cor sclatar e fendre, d’on poden sentir aquells qui son prop de mi en aquelles hores los greus treneaments e crits de les nlies en tramenes cruxents axi com ondes de tempestosa mar sclafants en la riba de la terra. E, las! he quant ha que a mi dura sta pena e aquest angoxos traball! Certes dir pux que aytant ha com yo he stat luny de pendre ab los meus uylls de tu aquella dolsa manera e amorosa vianda que solia pendre mirant la tua balea, ab la qual vianda sostenia mi e mon cors en gran sfors e virtut de bona speransa. E, las! Ara mon cor e yo son tan languit per la gran fam e longa endura de tu veure que a penes yo puix ell sostenir ne ell mi; ans, quant me vull sforsar a pendre algun confort, fayll a mi la virtut e forsa de mos membres; axi com al malalt languit per longa malaltia, a qui faylen los brasses, no podent alsar aquells quan vol metre la vianda a la sua boca, yo, moltes vagades, volent menjar e stant en taula, per forsa del gran languiment e desir destret, pert la forsa de mos brasses e lo apetit de mon menjar e, remembrant les tues beautats, strenyen se les mies barres e son fets a mi los greus sospirs de mon cor vianda amergosa qui passa per mes stretes dents ab algunes sordes e tristes veus planyents. E, las! de aquest aytal menjar e de aquesta vianda no poria mon cors aver longament sosteniment de vida, ne sforsar mon cor, ne yo poria james, si axi molt stava, aconseguir viu denant tu, si per Amor e per tu no m’es donat algun remey e confort, los quals a mi, durant la tua absencia, no poden esser dats sino solament per la desirada e agradable consolacio de les tues dolses paraules a mi per la tua letra representades. Aquelles seran a mi confort e salut e sosteniment de vida; aquelles seran algun aleujament a la dolorosa pena e trista angoxa de mon cor, e ab la dolsor de aquelles reposara un poch lo meu cap doloros, qui per longues vigilies va. Doncs, molt dolsa sor, avent compacio e pietat del teu las e afligit frare, no posant en oblit les sues angoxes e doloroses penes a tu per la present mostrades, sia per ta merce en tan gran necessitat acorregut, e de present ab la tua graciosa letre per lo portador de aquesta confortat.

    390    Le gran desir que jay puyse veoyr 
    391    ma douce dame
    392    si duramant mon doulant cuer aflame,
    393    que nuyt e jour me fayt playndre e gemir.

    394    Sans null sejorn tous diz me fayt languir 
    395    le corps e l’arme.
    396    E cant je suy si lony de li, si l’ame.

    397    Don pri a Diex le puyse reveoyr 
    398    brieffment, sans blame
    399    de son honour, car l’envejos difame
    400    les amoreus c’amours fayt rejoir.

    401    Cant Brizon’ac saubut
    402    c’axi stava sperdut
    403    Ffrondino per son mal
    404    qui per amor leyal
    405    de luy vengut li es,
    406    de continent se pres
    407    en esta letre far,
    408    on dits que, ses tardar,
    409    hi vaja lieu, si vol
    410    qu’ela no muyra ’b dol.

Letra que Brisona tremes a Frondino, pregant lo que anas a ella.

Frondino, prech te que moltes vagades liges aquestes letres. Yo he dupte que a tu no oblit soven de mi, e oblidant te de mi, la angoxa de ton desir passa, e no as cura de venir. E si aquesta ligs, molt creu que despertara lo teu voler adormit en la tua triga. Les tues letres son a mi pier e consolacio, car me demostren la tua benvolensa e ferma amor. E sapies que per un gran temps apres que les he rebudes, son a mi axi com a vianda de molt plasent sabor qui·m dona gran confort e ab aquelles me fas axi apartar moltes hores en lo dia, posant sobre elles los meus uylls qui no·s sadoylen de aquelles veure. E legint les moltes vagades, encara semblen a mi a cascuna hora noveylles, no per tal que no·m vaja lo cor a ago que he lest en aquelles, mas lo plaer que n’he m’es novell aytantes hores com les gart. E sapies que no les puix lexar, ans per molts dies port aquelles amagadement sobre mi, e cant no he loch on les pusca legir, si les vull veser o tenir entre les mies mans; pero moltes veus, cant les he legides, me donen gran dolor, car se que tu vius trist ab desir de mi, e les dolors que tu·m scrius me fan doblar les mies. Cant yo sgart l’anell que tu m’as dat, a mi fa gran goig, pensan com la tua ma lo mes al dit on lo part; mas puys son molt trista quant pens que ha molt que tu lo m’as dat, e no t’e vist. Gardan aquell apeyll tu, axi com si eres ab mi, e fas sobre aquell les complantes mies de tu; e cant me son molt compianta, la dolor que he me fa oblidar on son, e recorde me en mon cor moltes vagades, he dupte que no aja perdut lo seny, e torn en por entre mos servidors e entre les mies companyes, guardan e scoltan aquells si·m conexen lo meu mal, o si es ver so que·m pens de mi. Soven pug en los pus alts locs de mon castell, gardant tots los camins si·t veuria venir, e axi stan me fas tremir lo cor soven, o cant veig axir en alguns locs dels camins alguns caminants; e cant son pres, e no·m par que y sies tu, tremet los meus missatges a saber quins gents passen. O Frondino!, si tu comptaves axi los dies e les hores com yo he del temps ensa que tu est partit, pus lonc te semblaria lo temps. En totes aquelles festes on yo t’e vist o tu as parlat ab mi, he membransa de les coses que·ns avem dits; mas les festes qui despuys son passades, no·m semblen aytals con eren aquelles: totes me son tristes, car pus tu no veig no·m pux de res alagrar. En aquelles festes les pus avols vestadures que he me plaen mes. E per so que puxa portar aquelles, stich en ma cambra axi com a freturosa de salut; be·m deffayll salut soven ab los meus engoxoses trabaylls. Car mes vagades me git en mon lit per lo gran lassament que·m sent que per talent de dormir, mas be es poch lo repos que yo he en aquell jaure, car si los membres an algun repos, lo meu cor ha lavors major trabayll per diverses e trists pensaments que yo he per tu. Pens e pens, e quant he prou pensat, tots mos pensaments trop anamichs de mi, car tots fan contra ma salut. E nagun d’els no·m dona confort cant me penç esser tan luny de tu. Frondino, car senyor, fort as lexada asvetlada la mia pensa, car despuys que tu est partit de mi, pensament disseca mon cors e gasta mos membres, axi com la forts lima de asser gasta lo ferre moyll. En les hores que hom deu reposar e dormir, lo meu pensament no reposa, ne lexa a mi reposar. Tot lo jorn e tota la nit es anamic de repos lo meu pensament, axi m’a turmentada de greu traball que vans ha lexats tots mos membres, e sens algun sfors. Lo meu son es tan breu que no conec si he dormit. Les vigilies que fan los meus uylls lassen tots mos servidors. Va trop lo meu cap quant vaig dormir, e pus va quant me·n leu. Si per ventura dorm algun poc spay, fas trists sompnis de tu qui·m svetlen ab gran dolor, d’on trop moltes vagades lo coxi on pos lo cap banyat de les amares lagrames que·ls ploroses sompnis fan gitar als meus ulls. Tota la nit stich ab sperança de aver goig en lo dia seguent, despuys pens que tu vingues, e on mes sper, mes creix ma dolor, car acostant se lo dia a la sua fi, se acosta la dolor a mon cor, e defaylen la hora on yo cuydave a tu veure, defayll a mi la sperança que yo avia en aquell jorn. Si algun temps he atrobat pler en fer algunes obres de les mies mans per fogir a ocios anuig o despler, ara no·n puix fer naguna, car la gran cura del meu pensament, qui·m te continuament ocupada, me toyll tota manera de obrar e ha fetes les mies mans grosseres e pereroses a comensar obra. Lo meu pensament ha figats tots mos membres e sentiments, e tots an mi oblidada per seguir ell. En aquest mes de may, cant sol hom aver algun goig e plaer per la dolsor que porta mostran fuyles e flors noveles e melodioses cants dels ocells qui entre les spessures dels arbres de mon verger solien venir a cantar, a mi dobla ma dolor, car yo·m solia alagrar de tu en aquell temps, e solia cuylir fuyles e flors que·t dave algunes vagades. E cant pens que tu est tan luny de mi, no vuyll entrar en aquell ne res coylir, car no·m fa res goig qui en ell sia, ne los deports, que yo solia pendra en ell cant tu hi venies, ara no·m plaen. Ay, Ffrondino!, molts son los meus mals e tots aquells qui·m veen los conexen per majors. E per ço dien molts a mi tot jorn per que no serc ajuda de metges, extimants que metges posquessen a mi garir. E majorment dien a mi sovin aço aquells qui·m servexen a mon menjar, car tots dien que la substancia que reeb la mia boca no·m pora sostenir a vida. Be se que la sobztancia que yo reeb no·m soste, mas la sperança que yo he en la tua ferma amor e de la tua vista. Poca es la vianda que yo pux rebre, car desir m’estreny lo coll e·m fastige mon stomach, tant que tota vianda li es odiosa. La mia boca ha prou que fer a donar passament als grans sospirs que mon cor hi tramet. Ffrondino, molt car senyor meu, los mals que yo he passats e pas per tu son infinits. E be que te n’aja dits molts, encara te·n volria dir mes, sino que·m vull gardar que no t’anujas la longuea de mon scriure, per que no·t scriure ara pus; mas sapies que volria que les tues letres demostrassen per obra so que dien per scrit, car elles dien que tu as gran desir de mi e que m’ames molt. Prec te, doncs, que no ams mes so que·t rete aqui, car a mi apar que mes ames aqueix amich ab qui est que mi; e yo no am res sino tu, e iria a tu, que no·t speraria, si ten leu cosa era a la femenil vergonya lo meu anar com es a tu lo venir. E a mi vine, dones, senyor, desir de mon cors e consolacio de la mia anima! No vulles pus tardar, car si o fas, ja es vengut en aço mon cors que pus no pora soferir lo trabayll en que ha tant viscut. Yo, senyor, cobrare salut e goig e vida, car ara quaix no visch, ans muyr lo jorn mes de cent vagades. Garda, senyor, quant es aço dura cosa que axi·m fasses star! Prech te, doncs, que no·m tremetes res a dir per letres, mas so que·m deuries scriure vine m’o dir ab ta boca, car fort la desir veure parlar, e les mies oreylles desiren oyr la tua veu en la qual troben major sentiment de dolsor que en alguna melodia que posquessen fer tots los struments de musica. E prech te, quant vendras denant mi, no vingues tro a la nit, per tal que en la mia cara no coneguen los senyals de amor aquells qui seran pres de nos. Ffrondino, si lo dictat de aquesta letra no·t sembla meu, per tal com no he gardada en dictar alguna manera de retorica, segons que he acostumat, creure pots que si es, mas la gran cuyta, ab que·t volia scriure mos trabaylls, m’a feyta venir en plor qui m’a torbat lo cap tant que no he gardada sciencia a fer ma letra. E si la trobes tort scrita o pus mal que no solia scriure, no te·n mereveyles, car la multitut de l’ayga qui m’axia ploran dels ulls me torbava la vista e anullava lo paper, perque la tinta s’i stenia massa; mas bons me seran aytals plors ab que·t vege. Doncs, vine, senyor. E si res pore fer a tu agradable, mana·m, car desirosa son molt de tu servir e tostemps ab ferm voler e vertadera amor, la qual te mostra que no t’e faylit, ne fare.

    411    Ffrondino de present,
    412    saubut lo marriment
    413    en que Brizona stava,
    414    l’amic ab cuy anava
    415    per gardar sa honor
    416    laysech ab valedor
    417    que li ach en son loc,
    418    es axi prest com poc
    419    az ella se n’anech,
    420    que jamay no pausech
    421    entro que pres li fo.
    422    E si nul aman fo
    423    l’u per l’autre joyos,
    424    dic vos que entre·ls abdos
    425    hac de joy compliment,
    426    ez ha vuy de presen
    427    ez aura tostemps may.
    428    Veus tot lur proces gay
    429    e·ls amoros dictats
    430    complits ez acabats,
    431    on podets veser be
    432    l’engen quez an ab se
    433    e la maneyra bona
    434    ca fin’amors los dona
    435    de gayament dictar
    436    e gentilment pausar
    437    mots amorosament.
    438    E podets hi tal sen
    439    apendre, si us volets,
    440    que us mostra co us devets
    441    gardar, si ets amats,
    442    que leument no cresats
    443    lo mal que molts diran
    444    de ceyla d’on, aman,
    445    esperats ben aver
    446    e d’on avets plaser.

 

 

 

Ed. Annamaria Annicchiarico, Frondino e Brisona, Bari, Adriatica, 1990.

 

Incipitario degli anonimi
Indice degli autori